quarta-feira, 14 de novembro de 2007

XXXperience special edition - Campinas SP

La ultima rave a la que vaig anar el finde passat era tal que asín:





Bigger, faster, stronger!

terça-feira, 6 de novembro de 2007

São Luis de Maranhão



El passat cap de setmana, aprofitant un pont i agafant un dia per la cara, la tropa es va reunir un cop més per anar a descobrir São Luis de Maranhão, capital de l'estat de Maranhão, al nord del país i a 600 km de Belém. Ciutat de 1,5 milions d'habitants i amb 395 anys d'história, va ser declarada Patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO el 1997.

Vam arribar dimecres mitjanit amb uns 34 graus i una humitat brutal i vam estar a Sao Luis fins el divendres al matí quan vam marxar cap a Santo Amaro, el poble més proper al parc nacional dels Lençóis Maranhenses , objectiu principal del viatge.

Sao luis es una ciutat colonial fundada per francesos i amb l'arquitectura portuguesa típica que vam poder observar el dijous pel matí passejant pel centre históric i per la tarda ens vam relaxar en les enormes platjes.

L'endemà varem matinar de valent per agafar el bus de les sis cap a Santo Amaro, encara que el viatge en bus es només fins a Sangue, un poble de carretera dels auténtics i des d'allà agafar un toyota fins a Santo Amaro perquè la carretera es de sorra.

Santo Amaro sembla petit però hi viuen unes 150.000 persones i hi vam trobar una Hospedaria ben acollidora i barata i tot seguit vam llogar un viatge fins als Lençóis que va durar fins al vespre. L'endemà madrugón de nou i cap a Barreirinhas, ciutat a l'altre banda del parc i més equipada pel turisme. Vam arribar cap a les nou del matí i de seguida vam trobar una pousada económica per anar després de passeig amb barca rápida (en diuen voadeiras) per riu Preguiças (que seria com dir-ne riu mandra) per visitar alguns punts riberencs i algunes dunes per acabar dinant en un restaurant a Caburé, al costat d'un platja interminable.

De volta a Barreirinhas, una volta pel poble, sopar i de copes. L'endemà excursió en 4x4 cap als Lençóis de nou (tenen una extensió de 155.000 hectarees) i a la tarda volta cap a Sao Luis per passar el vespre i nit fins a les dues quan aniríem cap a l'aeroport.

Per desgràcia el vol estava retrassat fins a les 4:30 am i encara es va retrassar més per uns problemes tècnics fins a les 8:00 am que va sortir el vol. Amb l'itinerari canviat a causa dels problemes, vam anar fins a Fortaleza i d'allà cap a Sao Paulo, on vam arribar cap a les 15:30 (en principi haviem d'arribar a les 10:30) amb 17 graus i el cel cobert, una bona manera de recordar els dilluns a Sao Paulo.

Photos finally here

quarta-feira, 24 de outubro de 2007

Búzios

Búzios es un bonic poble turístic situat a 600 km de Sao Paulo i ubicat en una península de 8 km, rodejada per més de 20 platges. Búzios compta amb una bona estructura turística, ja que el lloc es frequentat per les classes altes de Rio. Buzios es va tornar famós a partir de la década dels 60 quan Brigitte Bardot hi va posar un peu i fins i tot hi tenen una estátua d'ella en el passeig marítim.

Com que era festa nacional i els autobusos anaven plens, vam optar per llogar un cotxe, gran error tenint en compte que com a mínim son 6 horetes i en el cas de pont nacional, nosaltres en vam fer 12 d'anada i 10 de tornada. Ouch.

Per evitar la gentada a Buzios ens vam quedar en una casa llogada a 20 km de Buzios i des d'allà vam visitar Arraial do Cabo, on hi vam fer immersions i visitar una platja meravellosa, la Praia Grande, de dunes, sorra fina blanca i aigues transparents.

Destí recomanat per estar-hi 3-4 dies per la zona.

23/01/08 encara no tinc el cd amb les fotos. es que algunes tenen una patxorra...

GP Brasil 2007




segunda-feira, 1 de outubro de 2007

Abrolhos

Abrolhos es un parc marí protegit per l'IBAMA, situat a cinc hores de la costa sortint del poble més proper, Caravelas i aquest a unes tres horetes o 200 km de Porto Seguro, on hi ha l'aeroport més proper. Tot això es troba per dir-ho d'alguna manera, entre Rio i Salvador, en plena Costa do Descobrimento (perquè els portus varen desembarcar per primer cop per aquestes costes).

L'objectiu principal del viatge eren dos, primer fer subamrinisme per la zona i segon veure balenes. Com que de les immersions no en tinc fotos i en podria parlar durant tot el dia, passem al segon punt. Les balenes.



La resta, doncs tres dies en un vaixell per l'arxipélag, bastant lleig sobre la superfície i preciós per sota. A sobre erem l'únic vaixell per la zona, amb lo que la sensació d'estar completament sol en un paradís era enorme. I també he vist les millors postes de sol i la millor lluna. Un viatge caret per tres dies però que val molt la pena.

quinta-feira, 27 de setembro de 2007

quarta-feira, 26 de setembro de 2007

Cas Calheiros

Un dels casos de corrupció a brasil i que actualment omple portades des de fa temps per lo sonat del tema, el president del Senat i home fort de Lula acusat no d'un, sinó de tres fraus - Malversació de fons públics, trencament del "decoro" parlamentari i apropiació indeguda de béns- tot això amanit amb unes votacions poc clares de les cambres legislatives.

De moment s'ha salvat del primer procés obert contra ell, el d'utilitzar recursos públics per passar la pensió a una amant i a la filla d'ambdós. Renan va utilitzar el senat per demanar disculpes a les dues. (i la dona què opina de tot això? per cert que l'amant surt al novembre a la Playboy)

El segon procés en aquests dies en curs es la condonació, juntament amb el Instituto Nacional do Seguro Social (INSS) d'un deute de 100 milions de reals de l'empresa Shincariol a canvi de que l'empresa comprés per un preu sobrevalorat l'empresa del germà de Calheiros.

El tercer procés l'acusa de ser el propietari ocult de dues emissores de rádio a l'estat d'Alagoas mitjançant taronges i recursos no declarats, ja que la Constitució prohibeix que els parlamentaris tinguin contractes de concessió de servei públic.

Un fiera no?

Cronologia a la Folha, lectura molt recomanable per veure el circ que s'ha muntat, ja que a tot això s'hi sumen unes votacions poc clares i unes maniobres polítiques dignes d'un a película.

segunda-feira, 17 de setembro de 2007

Sexual healing

Lo prometido es deuda. Vaig dir que parlaria del tema sexual i avui ho faré.

Brasil es un país de contrastos, tothom ho diu i per alguna cosa serà. Hotel Hilton Morumbi on es va hospedar el sr. Bush quan va visitar São Paulo fa poquet i favela a cinc minuts a peu. Gent dormint a qualsevol cantonada i concessionari de Ferrari, Maserati i Harley Davidson. Sou de 600 reals i de 40.000 reals al mes. En general, qui es pobre es molt pobre i el ric es molt ric.

Bé no us explicaré tot el rollo de les diferències de classes socials, sino que és simplement per ilustrar una mica el tema. Un país tan religiós com Brasil, on tothom que conec assegura creure en Déu (no anar a l'església ojo) i tenir tan assumit que anar de putes es normal, un país on el carnaval es una conjunció d'excessos i no es pot fer top less a la platja (está prohibit).

Una de les coses que xoquen al visitant quan arriba al Brasil és que les parelles están molt juntes i es soben constantment.

La raó es la promiscuitat. Tant una part com l'altra saben que l'endemà la relació pot acabar tant rápid com va començar així que mentre tenen algú al costat semblen paparres. Pel mateix motiu, la gent es casa i descasa amb una facilitat acollonant i es facil veure noies de vint i pocs amb fills i casades o bé amb fills i solteres, cosa que xoca bastant amb la mentalitat europea.

Deixant de banda que les relacions son cosa rápida i intensa i que el paio que porta quatre rosaris va de pet al puti després de la feina parlem ara del tema relacions intersexuals, o de com es lliga carai.

Per a les noies es extremament fácil, no han de fer absolutament res, el brasiler es una persona proactiva en aquests afers i entra directe. Per als nois, opció 1: espereu a la mirada d'ella (però mirada amb intenció eh! no la mirada de passada) i directes cap a ella, cinc minuts de xerrameca i morro. Opció 2: doneuli xerrameca i si s'interessa per vosaltres aneu retallant distàncies fins que ella us dongui el ok o el ko. Res de fotreli a la pobra mitja hora de xerrameca idiota, aquí tenen clar el que volen i si s'avorreixen ja us diran apa siau o posaran cares rares. Sembla molt dur dir això, però el rollo tipu spanish de fer un interrogatori, demanar mail i telefon i anar quedant per parlar com que queda paleto. For real.

Un altre aspecte a tenir en compte es que aqui morrejarse amb algú no vol dir gaire res, potser la tia que acabes de morrejar ha fet el mateix amb tres més i tu ets el postre i a l'inrevés. Cuidado amb això perquè si no ho saps ja t'emociones i penses que has trionfat, que ja tens parella o el cuento de la lechera i quan l'altra passa de vosaltres es fotut.

Bé crec que després d'aquesta parrafada ja esteu previnguts de lo que es cou. Nuff said.

sexta-feira, 14 de setembro de 2007

1000 visites!

Parabéns a vosaltres, que sou els que perdeu el temps llegint això i parabéns per a un servidor per perdre el temps escrivint això. Un cop fetes les presentacions, m'alegro comunicar que ja s'ha superat el llindar de les 1000 visites, que es diuen rápid però per un bloc petitet i de circulació reduida son moltes.

Per a les 2000 visites prometo taja de caipis, tant si encara estic per aquí com si ja estic a casa. Com que no tinc cap souvenir per regalar es lo que hi ha, encara que potser agafo una samarreta del Flamengo (aquella de Lubrax) i la poso de regal, ja veurem.

Apa salut i peles!

quinta-feira, 13 de setembro de 2007

Rio de Janeiro

M'havia deixat unes vistes panorámiques de Rio de Janeiro

video

En la primera es veu el que seria la zona de Flamengo, Botafogo i Pão de Açucar i a l'altre banda del mar, Niterói.

La segona correspon a la part d'Ipanema amb el seu llac, Copacabana i el Pão, completant la vista des del mirador camí del Cristo.

I fins aquí el tour turístic de Rio, tornem la connexió als estudis centrals.
video

quarta-feira, 12 de setembro de 2007

Ilhagrande


Ves per on, un altre viatget que un servidor es marca. Us poso en context, el divendres passat era festa a tot el país, no em feu dir què era perquè no ho sé ni m'interessa, perquè com a bon expat, me la suda. Aquí la gent té un finde llarg i surt de la ciutat com si li cremés el cul així que per no agafar tota la lentidão vam decidir anar de tranquis, llogar una Zafira per al pessoal i sortir de Sampa a mitjanit.

Dit i fet, mentre alguns es treien la son de les orelles (els cabrons que havien fet un cop de cap) vam intentar trobar la postureta dins del cotxe i cap a Ilhagrande hi falta gent. Aviam Ilhagrande com podreu deduir, és una illa gran. OK, bé nanos, seguim. Situada a la part sud de l'estat de Rio de Janeiro, davant del poble o localitat o lo que volgueu d'Angra dos Reis, un lloc on els pijíns i gente maca de Rio va a estiuejar. Per arribar a Angra que es d'on agafes un barco fins a l'illa tens dos opcions, anar per la costa i menjar-te les possibles retencions ja que feia caloreta i tothom anava a la platja o bé anar per l'interior. La decisió estava clara.

Com que el full amb les direccions va sortir volant per la finestra quan vam entrar a l'autopista, anávem preguntant sobre la marxa. I la marxa va ser llarga, Angra dos Reis está a 700 km de São Paulo així que ens vam tirar unes 6 horetes ben bones, la majoria sobant. Vam arribar a Angra sobre les set del matí, just per aparcar el cotxe, esmorzar una pizzeta molt guarra i agafar tickets per al barco. La travessia en barco dura una horeta i mitja i et plantes a Abraão, el principal poble de l'illa si no és l'únic. Ilhagrande es algo així com una reserva natural, no hi ha carreteres, ni cotxes, ni caixers automátics, ni cap vehicle a motor. O et mous a peu o en barco.

Varem arribar a la Pousada Beira-Mar, davant del port i vam negociar el preu per anar a la platja de Lopes-Mendes, la més coneguda, a una hora del poble. A la platja s'hi arriba des d'una altra platja on hi ha un moll i s'ha de caminar una mitja hora i val la pena, l'aigua molt neta, la sorra que sembla neu -quan camines se sent zuc! zuc!- i un cop allà vam dormir una estoneta. Per sort la platja és gran, perquè hi havia bastanta gent i no semblava una platja verge on no hi ha gairebé ningú. Tot i així vam dinar un bocata i unes ruffles i doritos que es lo que hi havia per allà i tornada cap al poble.

L'endemà ens varem aixecar tard (coi de caipirinhes) i ja no hi havia barcos per anar on volíem, així que vam anar a peu a la platja de Feticieira on hi havia unes cascades pels voltants. Una horeta i pico de caminada, al principi amb les xancletes, al final descalços en plan indígenes. Vam arribar rebentats a la platja, però les cascades van molar i la platja era petita amb poca gent i realment espectacular. Just el que volíem. Això si la volta amb barco que amb la sorra i sal de la platja et queda l'entrecuix cuit.

The final day voliem algo en plan a lo grande, farts de caminar pel bosc i d'anar amb barcos de 100 paios, així que ens vam aixecar més d'hora i vam llogar un barquito chiquitito per nosaltres solets que ens va portat a un racó de l'illa amb l'aigua transparent nanos, i no era un llac tancat, perfecte per fer submarinisme i veure un munt de peixos raros només amb la máscara i les aletes. Acollonant, després prenent el sol a sobre del barco ens va donar un tomb pels voltants, algunes platges desertes i alguns llocs per bucejar. Un passeig que valia tots els calers del món, que vaja n'hi havien que feien lo mateix amb el iat de lujo i nosaltres amb un barco de pesca i un parell de collons. I per quatre rals.

La tornada va costar, més pel fet de deixar aquell paradís que per la pallissa de cotxe.

Fotos de nou a Flickr

terça-feira, 4 de setembro de 2007

BBB

BBB no es cap onomatopeia, ni talla de sostenidors, ni de condons. Son les sigles del Big Brother Brasil, que com molts altres programes s'adapten al format brasiler afegint el nom del país al darrera del nom original. Un altre dia parlaré del Pimp my Ride Brasil, que també és un riure.

Bé tornant al tema que ens ocupa, el BBB, que es com es coneix popularment, té una fama i popularitat increíble, difícil d'equiparar amb la versió ejpañola. Mentre durava el concurs es comentava als busos, a la feina i a la caixa del super les nominacions i esdeveniments del "pograma". Podeu pensar que es la primera o segona edició i encara es un tema recent. No xatos, ara estan preparant la vuitena (8 que quedi clar) edició.

I que es lo atraient del tema? ja coneixeu la mecànica del programa i la veritat, veure una colla de pallassos, esquizofrénics o freaks directament intentant mantenir una conversa o mullar el xurro sense ser vist cansa bastant. Quina és la diferència doncs? Doncs que de la última edició, almenys dues noies han sortit a la portada de la Playboy brasilera. La Carol i la Fani (si noms molt killos), a més d'altres belleses com la Iris, la Analy, la Flavia o la Juliana, a més de la mencionada Fani.
Davant aquest panorama, un es pregunta que cony fan a Espanya. Jo la próxima edició no me la perdo, davant dels perfils d'algunes candidates que treuen la son a molts, per exemple la Bárbara, la Maira, la Fabiana, o la Camila, que fot por el tros de dona aquesta.

El site de la 8ª edició del BBB es aquest

PD: Vale algú em sortirà amb el rollo de que aixó es una vergonya, una denigració de la dona, que sóc un masclista i del pal. Senzillament, aquestes coses per aquí importen una merda, tant als tios com a les ties. Un altre dia comento el tema sexual per aquí.

segunda-feira, 3 de setembro de 2007

La repolla

Ja he parlat sobre el trànsit en aquest sant país, encara que generalment de la bogeria de São Paulo. Aquest finde mentre anàvem a la Ubatuba a la platgeta hem anat comentant sobre la marxa els inicidents i paranoies que anavem veient. Per una part hi ha el comportament dels conductors que per norma general, sembla que els hi costa sortir del carril esquerre. Igual veus una cua al carril esquerra i com més a la dreta més despejat, això a les vies de circunvalació tipu Marginal Pinheiros o Tietê es veu sovint i tornant de la platja a vegades anava el carril esquerre ple i el dret buit, així que avançávem pel dret (lleig pero es l'únic remei si no vols gastar cinc hores en tornar). Després sempre hi ha el Fitipaldi que va a tota hostia zigzaguejant d'un carril a l'altre, i igual va amb un Cayenne que amb un Fiat Uno petadísim, els intermitents, aquí més que mai son opcionals. Durant el viatge també vam veure casos de valor, molt de valor, com anar per una autopista kilométrica (l'Ayrton Senna, amb poquíssims llocs per parar) amb una 125 amb dues persones carregades fins a dalt, gent a peu pel voral de l'autopista, gent atravesant l'autopista amb bici, cotxes anant pel voral sense veure perquè, etc.

D'altra banda tenim la magnífica senyalització, o bé inexistent o bé surrealista. Per arribar a Ubatuba has d'agafar la sortida per a Caraguatatuba (si tela) i on posa que per aquella sortida s'arriba a Ubatuba, doncs el rètol estava entre l'autopista i la sortida, just després del desvio, que es veu però si no saps per on vas ja no pots reaccionar. Desprès, els rétols per indicar Ubatuba son collonuts, cada deu minuts un rètol en una direcció diferent que et fa donar una volta collonuda. Hi havia rètols d'Ubatuba fins a la sopa!

En cas de no saber per on es va, cuidado en preguntar a qualsevol, que no tothom sap llegir i escriure i o bé ja no us entenen o bé us envien on ells creuen que está. Lo millor es sempre preguntar en gasolineres, supermercats o restaurants, on hi passa molta gent.

sexta-feira, 24 de agosto de 2007

Rio again

Rio es una ciutat que no em cansa, hi podria anar cada cap de setmana tranquilament. Cert que té mala imatge i que has d'anar em compte, encara que pots anar amunt i avall tranquilament mentre sápigues on vas. Crec que es la ciutat més privilegiada del món i no m'estranya que tothom coincideixi en que es millor viure a Rio que a Sao Paulo. POt ser més perillós i tot el que vulgueu, però mirar enlaire i veure el cristo redentor des de gairebé tota la ciutat, el pão de açucar o passar per el llac d'ipanema no té preu. Els problemes de Rio els transllades a São Paulo i no s'hi podria viure. São Paulo ofega, no hi ha punt de desconexió o de relax. Vale hi ha el parc d'ibirapuera però no es el mateix que la platja ni te l'encant de la barra de tijuca carioca.

El finde passat vaig tornar a Rio des de carnavals. sembla mentida que hagi passat ja tant de temps i encara no hi hagués tornat. Per compensar les coses vaig aprofitar el temps al máxim, visita al pao de açúcar i corcovado el dissabte i festa al barri de Lapa i diumenge platja i partit al Maracaná. Per desgràcia la rave del divendres a la platja d'ipanema es va cancelar per la poli, pero tot i això el finde va ser complet.

Sobre el Pão de açúcar i el Corcovado, bé, no tinc paraules, la vista que hi ha des dels dos punts és simplement impresionant i no te'n cansaries de veure els avions aterrant al Santos Dumont a la bahia de Guanabara passat pel davant del Pão ni de la majestuositat de la vista des del corcovado, on la vista de 360º no té preu. Parlant de preu, la visita al corcovado no té entrada, així que no us deixeu timar per algú que us ofereixi una visita en plan transport+entrada. Només restringeixen l'accés per raons obvies d'espai, així que amb un taxi normal us porta fins als peus del crist sense problemes. Només cal entrada al Pão i son 35 reals.

Fotos here

terça-feira, 31 de julho de 2007

Ritual'Delic

Dissabte passat vaig anar a la primera rave des de que vaig arribar! tot i que fotia una fred increíble i plovinejava una mica va molar bastant. La rave aquesta, Ritual'Delic es una rave privada, de poca duració i petita que es va fer a 40 km de Sao Paulo, en un recinte que ja tenia infraestructures i semblava més una disco a l'aire lliure que una rave clássica.

Sobre la rave, dues pistes, la més gran era la Low stage, més rollo techno, i una carpa petita que era la High stage en plan psytrance i on estaven els més colocats XD. El personal bastant típic i moltes (moltes) ties bones, el problema es que era impossible fer-se entendre (subiddooon) i amb el fred que fotia no podies parar quiet.

Curiositats, alguns paios embolicats amb mantes per allá en plan taliban, els pastilleros amb l'ampolla d'aigua al revés i un tall al cul per anar bevent (?) i al bar no hi havia cubates, hi havia cervesa, aigua, refrescos, energétic i vodka, per separat, així que m'anava fotent gots de vodka a palo seco. Quin remei oi?

Deixo un video de la High stage, perque us feu una idea de la musica i el rollo, encara que no es veu gaire cosa.

7 graus

La matinada de dilluns va ser la més freda de l'any, amb 6,4 graus a la zona nord de la ciutat i uns 7 al meu barri. Al sud del país hi ha risc de gelades i temperatures de -5º sí, parlo de Brasil, no m'he equivocat de país.

El pitjor es que durant el finde la temperatura per les tardes no passava dels 12 amb la qual cosa fot fred durant tot el dia. Resulta que no s'havien registrat temperatures tan baixes a Sao Paulo des de l'agost de 1991. Escalfament global? ritmes cíclics? situació puntual? a saber, l'únic que sé del cert es que fa una fred de collons.

El costat positiu de la situació es que diuen que la baixada de les temperatures pot haver contribuit a reduir el nombre d'homicidis a la ciutat, que el cap de setmana passat varen ser 3.

terça-feira, 24 de julho de 2007

Sorry

Ho sento, ja em perdonareu (o no) però no puc deixar de comentar les notícies que segueixen sortint en relació a Congonhas. Ahir va caure un xàfec de cal déu durant gairebé tot el dia i la pista auxiliar de Congonhas (la principal está tancada des de l'accident i estarà tancada fins que acabin les investigacions) es va tancar per aterratges quatre vegades. Se suposa que les obres de remodelació varen començar per la pista auxiliar, així que ja m'explicaran com collons es fa una remodelació deixant la pista amb els mateixos problemes que abans, ja que han de medir l'aigua acumulada.

Després resulta que hi ha hagut un despreniment de terres al costat del principi de la pista i la terra ha ocupat tres carrils del carrer que dóna accés a l'aeroport, segons infraero degut a que l'avió accidentat va trencar una canalera que escorria l'aigua.

Després el president d'Infraero es molesta per la posibilitat de la intervenció de la Federació Internacional de Controladors Aeris per ajudar a resoldre la crisi brasilera, dient que son uns imbécils i que es fiquin en els seus assumptes i que ells ja cuidaran de resoldre la seva crisi. Literal. O sigui que tenen una crisi de la ostia des de fa com a mínim 10 mesos, que en tot aquest temps no ha millorat ni canviat absolutament res i no volen ajuda externa. Al.lucino pepinillos.

Ara en ve una de bona, Lula es reuneix amb els ministres i decideixen augmentar les tarifes aérees (en un futur proper) per cobrir les despeses de la reducció del moviment a l'aeroport de Congonhas (en un futur llunyà). Més caradura imposible.

Sobre l'accident, els primers anàlisis mostren que el pilot no va intentar enlairar-se de nou i que el mateix avió ja havia aterrat dues vegades a la mateixa pista en el mateix dia i amb condicions climátiques pitjors. El primer aterratge va ser en tornant de Brasilia a SP, després l'avió va sortir de SP cap a Belo Horizonte, de BH a SP i de SP a Porto Alegre. És a dir que fins a l'incident, l'avió ja havia fet set vols en total amb la turbina reversora aquesta sense funcionar. En teoria la turbina aquesta no es problema per continuar operant amb l'avió segons el manual, així que la cosa está apuntant a que el marró se'l menjarà Airbus.

I encara més, ara segons una acta d'audiència pública realitzada per l'ANAC (Agência Nacional de Aviação Civil) a l'abril d'aquest any revela la pressió exercida per les operadores aérees per fer les obres de reforma el més rápidament possible. Evidentment tothom nega que pressionés perque Infraero alliberés la pista abans d'hora. Per cert que demà es començen a fer les ranures per evacuar l'aigua. A bones hores.

Pel que fa a l'aeroport de Cumbica (Guarulhos) les operacions d'aterratge i enlairament s'estan portant a cap mitjançant instruments degut a les males condicions climátiques.

Jo ja n'estic cansat, de veritat, us podria posar un post sobre notícies així que van sortint cada setmana i tot i així aquí ningú mou un dit fins que no en passa una de grossa. Saben de sobra que quan plou, plou molt, que les pistes sofrien problemes amb l'aigua des de fa temps, que l'aeroport estava sobrecarregat, que la seguretat deixa molt que desitjar i tot i això i com si res. Ara hi ha hagut una tragèdia, s'ha posat en entredit la seguretat aèrea brasilenya a tot el món i espero que ara es reaccioni i es reformi el sector de cap a peus. Sóc un ilús europeu, sé de sobres que la majoria de gent aquí ja sap que no acabará passant res, no dimitirá ningú i els pocavergonyes que han tingut la cara de no invertir una merda inauguraran el nou aeroport o anunciaran les noves mesures com si fossin els salvadors de la pàtria. Com si ho veiés.

segunda-feira, 23 de julho de 2007

Brazilian techno

Encara no havia parlat de l'escena musical brasilera. Per començar quatre apunts sobre la que tinc més afinitat, la techno, properament també tinc previst parlar una mica del drum'n bass i del psytrance que son els estils que dominen per aquí.

Sobre l'escena techno sobresurten dos noms, Gui Boratto i Dj Mau Mau els de més renom dins i fora del país actualment. N'hi ha més, Anderson Noise, Renato Cohen, etc. L'escena electrónica brasilera encara és bastant reduida en comparació als paísos europeus i molts djs i productors es dediquen a imitar més o menys el que es porta a la resta del món. Els que aporten coses noves son básicament els que he anomenat.

Una mostra del techno nacional:



Del nou album de Gui Boratto, Chromophobia, molt recomanable

Vol 3054

Em sento obligat a parlar de l'accident succeït la setmana passada, ja no només per la tragèdia en sí, de sobres coneguda, sinó pel circ que s'està muntant sempre que en aquest país ha de sortir un responsable.

Com ja tothom sap, el vol 3054 de la companyia TAM va sortir de Porto Alegre en direcció São Paulo, on va aterrar cap a les 7 de la tarda hora brasilera. Va començar a aterrar de manera normal, així que ja van donar ordre d'aterrar al següent vol, però inexplicablement, el pilot va voler tonar-se a enlairar degut a que no va poder frenar lo suficient, degut a la pista amb excés d'aigua o per falla mecánica i el resultat es de sobres conegut, uns 200 morts en la pitjor tragèdia del país.

En els dies següents, les autoritats havien desaparegut del mapa, no va ser fins al quart dia que Lula va dignar-se a fer un discurs a la nació. Durant aquest temps, ni tan sols s'ha apropat al lloc dels fets o ha anat a donar les condolències als familiars. Ni tampoc cap ministre. Només sortien notícies del recompte de víctimes i només el governador de l'Estat de Sao Paulo i l'alcalde de la ciutat han fet declaracions, encara que crec que tampoc han fet acte de presència.

L'accident ve precedit per innumerables avisos tant de controladors com de pilots que es queixaven de l'excés de tránsit, de les males conmunicacions, de la pista i el seu estat, etc i a més amb alguns avisos anteriors en què alguns avions ja havien derrapat.

Veurem en que queden les mesures anunciades per Lula, que dies abans anunciava que no es podia fer un altre aeroport a la ciutat perque no hi havia diners. Les investigacions portaràn temps, les quatre que es van obrir per l'accident del vol que va caure a l'Amazones fa deu mesos només ha sortit un informe preliminar que carrega les culpes als sistemes d'alerta dels dos avions. Algú ja ha dit que les investigacions per el darrer accident podrien durar dos anys.

Un dels moments més patètics ha estat quan la TAM ha reconegut que l'avió tenia un problema en una turbina i que els assesors de Lula han celebrat de manera esperpéntica, com si el seu equip hagués marcat un gol. Per entendre el gest, unir una mà tancada amb el palmell de l'altre significa "que et follin" o "jodete".

Per sort un 43% dels habitants de São Paulo o paulistanos creu que Lula ha portat la crisi "malament o molt malament" i un 36% "regular", i entre març i ara un 29% considera que el govern Lula és péssim. Això crec que és una bona notícia, tot i ser insuficient donada la passivitat del brasiler en temes polítics.

Segons el que em va explicar la secretària, aquesta tragèdia ha suposat un cop molt fort per a la societat brasilera, que tot i que sofreix una violència constant "no estem acostumats a grans tragèdies com passa a Espanya amb el terrorisme, aquí ens va saber molt de greu l'atemptat del 11M" encara que no creuen que la cosa canvïi gaire, donat que no confien en el govern ni en l'Estat que segons ella "només serveix per emplenar les butxaques dels polítics". Amb aquest panorama, s'entén la passivitat de la societat brasilera que per una part ja li va bé aquest esquema (clase alta), una gran part o no hi entén o li porta fluixa perque tenen altres problemes (clase baixa) i la classe mitja que té educació i que tindria que protestar i fer sentir la seva veu es una minoria tan ridícula que no pot fer res davant la majoria.

Recull de notícies sobre l'accident a la Folha

PD: Aquest cap de setmana la cosa s'ha tornat a liar ja que un radar de Manaus ha deixat l'espai aeri del nord del país sense comunicació degut a un fallo eléctric. El fet ha provocat retards a tot el país en efecte dominó i alguns vols provinents dels EEUU han tornat al seu origen ja que les companyies s'ha negat a sobrevolar l'Amazones a cegues. No es només Congonhas que necessita inversions, el sistema sencer fa aigües pertot arreu.

PD2: Última hora, la construcció d'un hotel d'11 plantes i 50 metres d'altura a 600 metres del començament de la pista d'aterratge de Congonhas reobre el debat de la concessió de permisos de construcció al voltant de l'aeroport. Curiós que primer Aeronáutica denegués el permís i després li concedís, calers pel mig, nah! Consideracions a tenir en compte: la comoditat dels clients pel soroll dels avions. La seguretat dels avions no cal tenir-la en compte susposo que perquè poden maniobrar entre els edificis i les nou gasolineres próximes a l'aeroport.

terça-feira, 3 de julho de 2007

Serra do mar



Aquest cap de setmana vaig aprofitar que es muntava una excursioneta i m'hi vaig apuntar. Tenia ganes de sortir de Sampa i veure algo de natura. El grupito estava format per personal de l'icex, becaris regionals i alguns colegues sueltos. Anávem cap a São Luis de Iparaitinga a pasar el cap de setmana fent rutes a peu.

Divendres l'amo de la pousada ens a explicar els plans que hi havia, l'endemà ruta curta pel matí i per la tarda cavalls i diumenge ruta per la mata atlàntica. Però l'endemà els plans van canviar i la ruta curta es va convertir en una caminada cap a unes cascades que estaven en teoria a 15 km. A la pràctica varem caminar 18 km i no hi vam arribar, així que ens vam esperar que passesin els cotxes escombra per portar-nos fins a les cascades. Al final estaven a 22 km, nosaltres ja cuits de caminar per la carretera amb tota la solana. Vam visitar la cascada (que realment molava) i desprès varem tornar cap al poble a dinar alguna cosa cap a les quatre de la tarda.

Després de recuperar forçes, a la pousada hi havia un paio tocant la guitarra i van preparar una mica de vi calent (una cosa rara que es tipica), quentao i escoltant el paio. Un cop em vaig haver congelat allà fora, me'n vaig anar cap a la llar de foc a dormir una estoneta (com enyorava les llars de foc!) i després sopar.

L'endemà ens vam aixecar d'hora per anar al parc natural de la Serra do Mar, a 40 km de la pousada i a uns 15 de Ubatuba. Allà vam fer una ruta de quatre hores per enmmig de la selva molt guapa, vam veure un parell de cascades i vam fer un mos per allà. Realment va valer la pena, encara que em va quedar un genoll molt recarregat i al vespre no podia casi ni caminar. Després vam tornar a la pousada per dinar, recollir els trastos i tornar cap a Sampa.

sexta-feira, 22 de junho de 2007

News update

Una mica de ronda informativa:

Primer de tot comentar que durant el meu viatge a Recife es va fer la Parada Gay a São Paulo i se'm va passar de comentar-ho, amb un èxit espectacular, entre 3,5 i 4 milions de persones. Val la pena veure les fotos per fer-se'n una idea de la bogeria.

Canviant de tema, la crisi aérea continua, segons un informe aparegut avui de la Infraero, el 22,7% dels vols per avui tenen retards i un 11,3 son cancelats. Els problemes venen des del dimarts en què els monitors del Cindacta1 (Centro Integrado de Defesa Aérea e Controle do Tráfego Aéreo)van deixar de funcionar i es van haver de canviar. Dimecres hi va haver un problema de comunicació en el mateix centre, llavors per una part els jefazos acusen als controladors de provocar aquesta situació com una forma de queixa mentre que els controladors ho desmenteixen. A més els controladors encara es queixen dels problemes amb les frequències i de la poca seguretat laboral. és a dir que des de l'accident de l'avió de la Gol sobre la selva fins ara no s'ha arreglat absolutament res, per més paraules i promeses dels polítics.

A tot això, avui el ministre d'Hisenda Guido Mantega declara que el problema no és tant en les infraestructures sino en l'augment de passatgers a causa del major poder adquisitiu del poble brasiler. Ara resulta que els problemes venen pel creixement económic del país. Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Update: Llegeixo les declaracions de la Ministra de Turisme, Marta Suplicy que s'apunta al carro de les declaracions fora de test i compara les files als aeroports amb un part i aconsella als turistes que "es relaxin i disfrutin ja que un cop arribes al destí te'n oblides dels problemes". Uf vaja em quedo molt més tranquil sabent que quan vulgui viatjar m'he de relaxar, dilatar, respirar a fons i apretar fins que surti l'avió.

quarta-feira, 13 de junho de 2007

A trip to Recife


Per començar aquest va ser el viatge menys organitzat dels que he fet, la qual cosa no es precisament negativa. S'acostava el pont del Corpus Christi i el destí no estava clar i els preus anaven pujant fins que després d'una ronda d'emails la gent es va decidir per Recife.

Vam sortir cap a Recife el dimecres passat per la tarda, així que tots vam haver de sortir abans de les respectives oficines per arribar a temps a Guarulhos. Com sempre que hi ha pont, unes cues infernals. Com que nosaltres de brasilers en tenim poc i no ens agrada fer cua, vam buscar algun lloc per colar-nos, però la multidão que hi havia ens va fer fer la cua com bons samaritans. Quan arribem al taulell arriben els dos últims integrants del grup i ens donen el bitllet. Teníem 5 minuts per anar a embarcar, però em comptes d'aixó, i en un acte digne d'elogi ens en vam anar cap al pizza hut a fer un mos perquè haviem sortit de l'ofi abans de dinar i estavem mig morts a les tres de la tarda. Mentre menjávem a corre cuita les pizzes anávem fent cua per entrar a les portes, intercanviant maletes per pizza i cocacola mentre tothom ens clavava la mirada. Lo pitjor es que hi havia una altra megacua per passar per l'arc de detector de metals, així que mentre uns anaven a negociar amb el responsable (feiem 10 minuts tard) uns altres feiem puesto a la cua. Total, arribem corrent a la porta i resulta que el vol estava retrassat i encara no havien embarcat.

Amb la pizza atravessada al coll vam empendre el vol de tres hores cap a Recife, sense cap reserva de pousada i ni idea de com aniríem fins a Porto Galinhas, que és on vaig trobar una pousada bé de preu i amb plaçes, però sense reservar per falta de temps.

Un cop a Recife (que té un aeroport molt modern i de PM) ja eren cap a les set i vam anar a preguntar com anar fins al port de les gallines aquest. El bus passaria cap a les 9:15 així que tan tranquilament vam pujar fins al pis superior i ens vam conectar un rato a internet i vam sopar de trankis fins a la hora adequada just per sortir, trobar la parada del bus i trobar una senyora que ens va dir que el nostre bus acabava de passar i que a aquelles hores millor no agafar-lo per el perill d'assalt. Després de rumiar una mica vam parar una furgoneta que ens va fer un preu de 20 reals per persona per cobrir el trajecte de 60km que separa Recife i Porto Galinhas.

Apunt cultural: Porto Galinhas es diu així perquè un cop es va prohibir el tráfic d'esclaus al país aquestos eren introduïts ilegalment per aquest punt i s'anomenaven galinhas als esclaus primer per dissimular i segon perquè anaven engabiats.

Bé no us penseu que era una VW d'aquelles hippies i atrotinades que poblen els carrers del país, sinó una Mercedes amb tele en el sostre i tot! a part el conductor era un catxondo de cuidado i allà fent petar la xerrada de dones, putes i de lo malament que està el país.

Dues hores més tard, passant per unes carreteres mig asfaltades, mig en obres, mig autopista, mig pista forestal arribem a la pousada i per sort tot correcte, les habitacions de conya (aviam, normal peró de pm tenint en compte el nivell general) i ens instalem.

L'endemá esmorzem (tenien torrijas!) i anem directes cap a la platja. Allà ens tirem el dia i començem amb el peix i les caipirinhes. Al vespre voltem pel poble on hi havia un moviment brutal i després anem a un garito que ens han recomanat, molt arregladet i punxaven una mica de tot, a més estava a petar de monuments ;) (a més mola aixó d'anar a ballar amb les havaianes i retrobar-te amb els pantalons curts.)

L'endemá pel matí plovia amb mala llet, així que vam descartar la platja i vam anar a vistar Olinda, una ciutat on el seu casc antic es patrimoni de la Unesco, a uns 66 km cap al nord de Porto Galinhas. Vam trucar a uns taxis informals (un era el pare de la noia que servia l'esmorzar) que ens va fer un preu per anar i tornar d'Olinda. Estar dues hores escoltant radios evangèliques no té preu.

Un cop a Olinda volta amb guia (a la puta força, t'assalten pels carrers insistint en que els lloguis) però va valer la pena, el guia era un paio de 21 anys, més espavilat que tots nosalters junts i amb un fill de dos mesos. Toma ya!

Ens va recomanar un restaurant de PM, on vaig menjar el plat més deliciós fins al moment, les gambes olindenses o algo així, es un plat d'arrós amb una salsa de gambes , mantega i no sé què més dins d'un coco. Espectacular el plat i la presentació.

Sortim del restaurant tres hores més tard per acabar de veure el casc antic i després voltar una estoneta més solets, on vam trobar un bar molt "auténtic" que era com un colmado on posaven cubates i ple a petar, una mica com el xampanyillo de bcn, però en un colmado.

Després rescatem als taxistes i tornem cap al poble, només per veure que la moguda del dia abans ha desparegut i només hi ha quatre gats pel carrer. Sopem una hamburguesa amb enciam, tomata, blat de moro i faves (eks!) i tornem cap a casa després de fer alguna caipi.

Dissabte pel matí també plovia, per lo que ens vam quedar una estona més a la pousada fins que va parar i vam anar cap a la platja de nou, on després de caminar uns 3 km per la platja vam anar a dinar un altre cop peix, aquest cop fregit i collonut, encara que en general li falta una mica de gust comparat amb el de casa.

Sortim del restaurant ja de fosc i tornem cap a la pousada a dutxarnos i anar a sopar alguna cosa, que com que no teniem gaire gana vam anar a menja picanha, res, un aperitiu XD. Després de quatre picanhes entre 8, postres, entremesos, vins i chupitos vam anar cap a una altra disco, aquesta es deia Santeria i tenia imatges de sants i tal per tota la casa, mentre tu et posaves fins al cul de caipis (3 reals) o ballaves house o forró enganxat a una mossa. Qui ho entengui que ho compri.

La disco era sense finestres ni vidres, de manera que a un kilómetre de distáncia senties la música. El garito de conya, amb unes paies espectaculars i realment simpátiques. després de que ens toquessin les cinc i anéssim pets de caipis per enésima vegada, tornem cap a la pousada per encarar la recta final.

Diumenge feia un dia espectacular, així que vam decidir moure'ns i canviar de platja. L'elecció al final no va ser gaire bona, perquè la marea estava alta i no hi havia gaire espai a la platgeta aquella de Calhetas (rebatejada com Galletas) així que vam anar a la platja próxima de Gaibu, sense que fos res de l'altre món.

L'últim dinar va ser de peix, encara que jo entre la resaca de la nit anterior, la cremor d'estómac que em donen les caipis i que portava a sobre des del divendres i la falta de son vaig menjar menys i tenia més ganes de dormir que de qualsevol altre cosa. un cop es va fer fosc, vam enfilar cap a l'aeroport de Recife on ens vam canviar el banyador per uns calçotets i les havaianes per unes sabates i vam deixar l'equipatge per anar a matar les hores que faltaven fins al vol al centre de Recife, on hi havia un mercadillo i tocaven forró (Pernambuco es l'estat de forró, que es un tipu de música bastant repetitiu en plan samba i que es tracta de ballar tant junt de la parella com es pugui i magrejar-la al máxim.)

Com no podia faltar, un es queda fent cua per els bitllets i la resta fot el camp, així que al menda li va tocar córrer per anar a buscar els passaports de cadascú i tornar a buscar-los perque baixessin i mostressin la cara al taulell perquè sinó el paio no ens donava els bitllets. Per tancar le voyage, retard de dues hores, amb lo que el vol sortia ja no a mitjanit sinó a les dues i mitja del dilluns, amb lo que com us podeu imaginar, va aterrar a Sampa a les sis i mitja del matí, vam enganxar tota la lentidão de les carreteres d'entrada a la ciutat a hora punta i vaig arribar a la oficina amb les maletes, pantalons curts i rollo surfer i sense dutxarme. Ah i dormint les tres hores de vol més les quatre de la nit anterior!

Fotos del trip a flickr

terça-feira, 12 de junho de 2007

Feliç dia dels enamorats!

Avui es el dia dels enamorats a Brasil, la raó per ser un 12 de juny es que és la vigília del dia d'un famós sant que casava a la gent, no recordo el nom. L'excusa aquesta no em sembla de prou pes per desplaçar la data normal, així que suposo que hi deuen haver interessos purament comercials al darrera, ja que el 14 de febrer cau massa a prop del carnaval.

Així que en el cas de que volgueu donar una sorpresa o un regalet a algú estimat, ja teniu excusa ;)

Local partying

Bones de nou! com bé diu el Manel, fa temps que no dic res, més per mandra que una altra cosa, encara que de feina vaig fent.

Bé abans d'explicar el viatge a Recife de la setmana passada (de fet vaig arribar ahir pel matí) hauria d'explicar un parell de festes que ha passat en els anteriors dos caps de setmana.

La cosa va venir per part de la secretària que tenen a la Cámara de Madrid, una brasilenya amb un ritme impresionant que va convidar a l'aniversari de la seva perruquera a un grup selecte (XD), on hi hauria un churrasco i una roda de capoeira.

Nosaltres pensávem que seria una casa d'aquelles amb un jardí immens i seria en plan pijo, i resulta que era en un barri xungo però no de faveles, sino del que ells en diuen de classe mitja. Nosaltres mig cagats i mentre hi arribávem veiem un grup de negres vestits de raperos fent poses amb unes pistoles mentre un els hi tirava fotos.

La casa per fora feia pinta de corral, directament. Lo curiós es que la casa estava en vertical, primer el garatge, després la piscina, després el porxo amb la barbacoa i després la casa, un darrere l'altre.

A la festa hi havia fins i tot l'ávia, que nosaltres pensávem que era la mare, la mare era bastant jove i estava separada del marit, així que allá hi havia la filla que feia 23 anys, els pares cadascun amb la seva parella i els avis. I tothom allá bevent, menjant i fumant. Ens van tocar cap a les sis del matí i encara no sé com vam poder tornar amb la taja que portávem.

El cap de setmana següent, un altre aniversari, aquest cop no sabia ni de qui era, però uns quants dels que hi havia a l'anterior també hi eren amb lo que de seguida ens vam reconéixer. El garito on es feia l'aniversari era a la zona est de Sao Paulo, no molt tranquila precisament. La disco en sí tampoc era cap meravella, però estava plena de noies espectaculars. Un altre cop arribant a casa a les sis amb una taja descomunal, resulta que per aquí lo de demanar un cubata en plan ron amb cola no s'estila gaire i no ho entenen, amb lo que et posen 3/4 parts del got de ron i una llauna de cocacola, amb lo que t'agafes un pet dels bons.

Amb això ja puc dir que m'he integrat a la cultura brasilenya, anant als mateixos llocs que la majoria i he conegut la classe mitja del país.

Parlant de classe mitja, només un apunt,la carga tributária es del 38% i un brasiler mig ha de treballar 5 mesos només per pagar els impostos. Aixó sense tenir en compte la desigualtat de rendes i que els impostos no son progressius, a una persona que cobri poc més de 600 reals la meitat del sou se'n va per pagar els impostos.

sexta-feira, 25 de maio de 2007

Operação Navalha

Bé un update sobre la realitat del país, fora dels viatges i festetes que un servidor es marca.

La notícia que ve revolucionant el panorama nacional aquests últims dies es l'anomenada Operação Navalha, que ha desmuntat una trama de corrupció en les licitacions d'obres públiques i que ja ha costat el cárrec al ministre de Mines i Energia, Silas Rondeau (PSDB) i ha tingut com a principal objectiu la constructora Gautama, a més d'esquitxar una quarantena de personatges polítics tant de la oposició com del govern actual i de possibles favoritismes al Tribunal de Comptes de la Unió.

Els fraus son variats, des de frau en el procés de licitació, pagaments en avançat, facturació inflada i obres fictícies que mai van sortir del paper però pagades íntegrament.

Un cas d'aquestos va ser la construcció d'un mega pont a l'estat de Maranhão, un dels més pobres del país i que uneix el no-res amb el no-res, un pont inacabat enmig del no-res. La justificació és que és culpa de l'estat que encara no ha fet la carretera i que el pont està just on es va acordar. Tot i aixó encara es van acordar algunes carreteres més entre pobles inexistents...

Veurem en què acaba tot plegat, dels 48 arrestats, 38 ja han estat posats en llibertat, no sé si perquè la Policia Federal son una colla de fatxes i arresten abans de preguntar o si la red de contactes d'aquests persons és més forta que la justícia.

Info a la Folha
Info sobre les obres de Maranhão

segunda-feira, 21 de maio de 2007

Urban Sampa Weekends

Divendres el finde no pintava gaire bé. Part de la troupe de becaris anaven a Rio, uns altres mig malalts, etc. Com qui no vol la cosa, vaig anar a casa d'una becària andalusa que feia temps que no la veia per a fer una esquenta (unes copetes) amb uns quants més que feia temps que tenia oblidats. Després vaig acabar al Pachá de Sao Paulo, on l'entrada val 120 reals i nosaltres sense pagar res perqué un tenia un contacte. Simplement no em podia creure que feia unes hores tenia la intenció de quedarme a casa. Alló era el paradís, una cosa espectacular.

Després de perdre mig grup vam sortir cap a les sis i vam anar a fer una hamburguesa i cap a casa. L'endemá tenia un churrasco a casa d'una amiga als afores de Sampa per celebrar el seu aniversari, la cosa no va passar de correcte, a part que es va passar el dia plovent i per la tarda feia una bona fresca. Lo fotut es que va sobrar una de menjar impresionant, va convidar a unes 50 persones i en van venir 15!

Diumenge vam anar a un temple budista coreà, que en teoria hi havia una celebració però al final era un altre dia. Allà vam conèixer un monjo que parlava castellà perfecte i ens va explicar les bases de la religió. Realment interessant, fins i tot ens van regalar un llibret i unes flors de lotus de paper per penjar ultracool.

En fi que a lo tonto a lo tonto he passat el finde fora de casa!

sexta-feira, 11 de maio de 2007

Viaje con nosotros

Avís als possibles turistes. Ara no es la millor época per venir, no per la baixada de temperatures(hi ha més coses que no pas platja) sinó per la vostra seguretat.

Resulta que hi ha un sarau de la ostia amb els controladors aeris. En el viatge a Bonito i Pantanal el guia ens va explicar que l'aeroport de Campo Grande no té radar, ni de terra ni d'aire ni en pintura, vaja que en té un des de fa la tira pero no ha funcionat mai, llavors els vols venen controlats des de la central d'infraero a Brasília, per lo que si el pilot la caga donant les coordenades bona nit. Això va venir pk a l'aterrar el pilot es va passar (anava massa rápid) i va haver de tornar a pujar cagant llets per no quedar-se sense velocitat i girar per no estamparnos. Bucólic oi?

Pues si algú recorda l'accident de los Rodeos que va ser perquè no tenia radar de terra per a saber la posició dels avions en la pista, aquí no el té ni l'aeroport de Congonhas, a SP i es el que té més tráfic del país i que tanca la pista principal quan s'acumulen més de 3 mm (mililítres) d'aigua. Ara han arreglat l'auxiliar i han començat a reparar l'asfalt de la principal. Què? algú s'anima a venir? XDDD

Ah per cert aquesta setmana ha aparegut un reportatge on es mostren els problemes que tenen en comunicar-se els pilots amb els controladors per culpa de les emisions de ràdio pirata. El reportatge es impagable

Bé en fi, ja en va passar una de grossa (l'avió de la Gol que va caure al Mato Grosso) i encara es mantenen els mateixos problemes. No passa res gros perque Déu no vol.

quarta-feira, 2 de maio de 2007

Bonito i Pantanal



Vaig sortir el divendres de la oficina cap a casa cagant llets per agafar les maletes, canviar-me i anar cap a casa dels madrilenys per agafar el taxi i anar cap a l'aeroport. Com que era divendres i inici de pont hi havia un trafic brutal i vam arribar molt just a l'aeroport que també estava ple de gent i unes cues per facturar que tela. Per sort el vol es va endarrerir dues hores i ens va donar temps de sobres. Anécdota, 14 reals per un puto bocata de pernil cuit i formatge.

Vam arribar a Campo Grande cap a les tres de la matinada, allà ens esperava el xofer amb la furgoneta que ens portaria a Bonito, a 200 km de Campo Grande. L'endemà al mati teníem la primera sortida a les 7:30, que al final van ser les 8.

Després de fer una visiteta al llit de la Pousada Sucurí (no gaire res de l'altre món però almenys neta i gran i amb un esmorzar complet)vam anar a visitar una gruta de la Lagoa Azul, on al fons d'un munt d'estalactites i estalagmites hi ha un llac de color blau, però no es blau, es transparent i es veu tot el fons que té 80 metres, però amb la llum es veu de color blau. Després de la gruta vam anar a dinar i a fer rafting per un riu bastant tranquil on només hi havien quatre o cinc cascades, però veure la vegetació del voltant va valer la pena i el pique amb al resta de barques també, vam sortir els últims i arribar els primers, una canya de rem que flipes.

Per sopar vam fer un churrasco (barbacoa) a la pousada, brutal, deliciós.

L'endemà també ens vam aixecar aviat, a les 6:30 per anar a passar el dia a la fazenda Mimosa, allà vam baixar per un riu amb aigües transparents i un munt de peixos enormes tot fent submarinisme amb snorkel. Després ens van donar de dinar i per la tarda vam anar a visitar el Buraco das Araras, un forat enorme ple de pajarracos i papagais.

Dilluns vam anar a fer submarinisme amb ampolla en un altre riu, que no va ser per tant i aixó de ficar-se al riu a les vuit de mati doncs no venia gaire de gust, després vam anar a una altra fazenda a dinar i a fer una excursió per unes cascades on ens vam banyar i fer l'animal, molt espectaculars. Després vam sortir un altre cop cagant llets perquè havíem d'anar cap al pantanal (Miranda) a fer el safari nocturn a les 7:30 i anàvem justos de temps.

Per sort vam arribar bé perquè el conductor li fotia al gas que donava gust i vam arribar a la ultima fazenda (San Francisco, on fan la mel -festival del humor-) just per deixar les maletes a les habitacions i preparar-nos per al safari nocturn. Em va agradar molt, vam veure ossos formiguers, capivaras (com una rata però molt més gran i aquàtica), una especie de llobatons, cocodrils, etc. l'endemà al mati vam fer el safari diürn, on vam veure un munt de cocodrils (jacarés), més capivaras, un munt d'ocells, cérvols, etc. Després de dinar vam fer el passeig amb barca pel riu, on també hi havia cocodrils i vam pescar piranyes, uns amb més sort que d'altres. Allà ens van fer una demostració de com pesca un tipu d'àguila pescadora i la guia li llançava les piranyes que havíem pescat, llavors passava l'ocell i se'l emportava al vol. També va fer lo mateix amb els jacarés, apropant-los al barco i donant piranyes per menjar. Impressionant veure aquell bitxo a un metre.

Després de tantes fotos a bitxarracos vam estar una estona per allà fins que ens van venir a buscar per anar cap a l'aeroport i tornar cap a Sao Paulo, per sort sense cap problema, a part de tenir el vol a les 3 de la matinada i arribar a Sampa a les 6, amb lo que vaig arribar a casa a les 6:30 temps just per afeitar-me, dutxar-me i anar cap a la feina.

Galeria de fotos a Flickr

quinta-feira, 19 de abril de 2007

Police

Alguna vegada he parlat de la poli al Brasil, però només de passada. Com que veig un fotimer de polis diferents, intentaré resumir com va muntat el sistema.

Hi ha tres nivells de policia, la policia Federal (on hi ha la policia federal rodoviária -com la guàrdia civil de trànsit- i la policia Federal Ferroviaria), la policia Militar i la Policia Civil.

La policia Militar i Civil estan sota control dels Estats, pel que varien en les seves funcions, tot i que la policia militar porta a terme accions "preventives" ide control de l'ordre públic, mentre que la policia Civil porta a terme tasques d'investigació i de detectiu. La policia militar no esta sota el control del Ministeri de Defensa, que ja té la seva pròpia policia, la de l'exèrcit, la de marina i la d'aviació.

Apart hi ha la Força Nacional de Segurança, que no sé exactament on s'ubica però la va crear Lula i esta formada pels millors agents de cada estat, així en plan GEOS i actua quan el president ho demana.

A nivell municipal hi ha guàrdia urbana i també guàrdies de seguretat privats, etc.

A Sao Paulo hi ha els següents grups:

Denarc (departament de narcotràfic)
Detran (departament de tránsit)
Garra (grup armat de repressió a robatoris i assalts)
Polícia Científica
Polícia Civil dins de la policia civil hi trobem els GOE o grup d'operacions especials, que son la força d'elit de la policia civil i van amb unes suv's negres en plan SWAT. A Sao Paulo son uns 200.
Polícia Militar dins de la policia Militar hi ha grups especials com el de Batalhão de Choque (per a vagues i manifes) i el de missions especials i també unitat interna d'investigació i serveis d'investigació, pel que al final crec que se sobreposa en funcions a la policia Civil. Actualment son uns 130.000 i son la major força policial del país (wikipedia)

segunda-feira, 16 de abril de 2007

Mergulho

Aquest finde vaig practicar una activitat esportiva per primera vegada en un fotimer d'anys. Suposo que el mono de Play que porto a sobre em provoca comportaments tan estranys com aquests. Vaig anar a fer el curset bàsic de submarinisme.

Raons: 1º: es mes barato i facil que a Espanya i 2:no tenia res millor a fer. Així que m'he passat el finde aixecant-me a la mateixa hora que durant la setmana i sense sortir cap dia, encar que estic satisfet. He aconseguit el meu objectiu i ho he fet bé. munta el material, posa't l'equip, infla el chaleco i cap a l'aigua. Desinfla el chaleco, posa't el respirador i Luke yo soy tu padre.

A principis de maig, la prova definitiva, una immersió a la mar salada a veure peixinhos!

Lo bo es que tindre un titulito amb el que fer immersions i llogar material, lo dolent es que no conec ningú que s'apunti a fer una immersió a les Medes amb un servidor.

Ah i també respiro i sento millor. Apart que diuen que aprima ;)

L'escola per si algú li interessa es aquesta: SABE

PD: al campus esportiu de la universitat de Sao Paulo t'entren unes ganes de fer algo impresionants!

quinta-feira, 12 de abril de 2007

Paraty

Bueno bueno, doncs una altra sortideta apurant la setmana santa. I una altra sortida mig improvisada, bé en dir-vos que vam reservar la pousada el dijous ja us en feu la idea. No sabia ni qui hi anava i ni m'importava. La veritat es que vaig passar una setmana bastant xunga, primera per la resaca i cansanci del churrasco (barbacoa) i segona pel refredat que em va sortir producte de la meva predisposició natural i al fet de canviar de 35 graus al carrer als 24 de la ofi.

Resumint, vaig passar la setmana mig zombi, atontat i empastillat (per la grip i refredat aquí tot son pastis, fins i tot per la congestió nasal hi ha pastis) i ni m'en vaig adonar del viatge, així que anava a l'aventura, cosa que cada vegada m'agrada més.

Paraty es un bonic poble turístic (molt turístic) situat a la costa del sud de l'estat de Rio de Janeiro, tocant a l'estat de Sao Paulo. Es famós pel seu centre històric, nucli antic o com es digui, molt colonial, amb cases blanques amb portes de fusta i amb finestrals i marcs pintats de colors vius, amb els carrers de pedres i sorra. A més les platges i illes de la zona son precioses i la zona està rodejada de mata atlàntica i es molt frondosa.

Les quatre hores d'anada amb cotxe van passar ràpid. Hi havia bon rollo entre nosaltres (encara no he viatjat dues vegades amb el mateix grup) i la conversa era animadeta. Tot i això el temps no ens va acompanyar gaire i no vam veure el sol en tot el dia.

La pousada d'última hora ja ens pensàvem que era cutre, perquè per 150 reals l'habitació per dues nits havia de ser cutre. I efectivament era cutre, antiga, però almenys es veia neta, bé, diguem-ne correcte per només anar-hi a dormir.

Com que ja vam arribar cap al migdia i el dia no acompanyava vam tornar a pujar al cotxe a buscar una platja millor que les que hi havia al poble. Pel camí ens vam parar en un restaurant-bar al davant del mar on vam remullar la gola i un grup va començar a tocar samba. Pardisíac, però faltava la platja, així que a les tres de la tarda d'un dia ennuvolat anem a buscar platja (i jo refredat). Ens en recomanen una més amunt i cap allà anem. Per anar a la platja s'havia de creuar un riu o un llac o lo que fos, amb unes barquetes i evidentment cobraven (2 reals anada i tornada) com el del parking (5 reals) l'aigua no cobria però per la gent que el creuava a peu, no devia ser gaire agradable a jutjar per les cares que posaven.

Un banyet i al cap de deu minuts comença a ploure. Recollim i cap a casa, dutxa, volta pel poble i a sopar una mica de peixe. Decidim que l'endemà anirem a una passejada amb barco per les illes del voltant i anem a reservar-ho. Lo bo dels puestos turístics es que les botigues obren fins a mitjanit, ara que pel matí fins a les 12 no obren.

L'endemà un matí esplèndid i pim pam cap al moll. Una gentada de por, tots els turistes del poble devien estar allà amb la mateixa idea. Jo ja pensava que seria una excursió de la inserso i tots cap als mateixos llocs, però em vaig equivocar. Les illes del voltant son totes poblades amb mata atlàntica i n'hi ha moltes petites on només hi ha una casa, el moll i el bosc. Fins i tot hi havia una illa-restaurant. Lo que no sé es si tenien totes aigua corrent i electricitat, i diria que no. El barco va fer quatre parades, en la primera es podia fer submarinisme, i valia la pena. En unes roques hi havia de tot, peixos de mes grans i mes petits, estrelles de mar que servirien de barret, un cranc bastant suculent i bastant de moviment per veure-ho sense haver de baixar ni un metre. Les altres parades eren platges a cada una més preciosa i a la tercera ens vam parar en una cala a dinar. Després de cinc hores tornàvem cap al port sota una intensa pluja que s'havia aguantat fins llavors. Tarda de caipirinhes en un bar de la platja arrecerat i sopar en una restaurant de la Lonely Planet on ens van fer esperar més d'una hora abans de portar res i després la cosa tampoc valia l'espera ni tampoc el preu. Resaca de temporada baixa, incompetència? We'll never know...

Diumenge vam anar cap a Trinidade, un poblet no gaire lluny a l'altre banda d'un port de muntanya bastant espectacular, carretera estreta envoltada de més mata atlàntica exuberant i vistes al mar i a la platja. El poble ens va encantar, molt en plan Indonèsia segons deien els que hi havien estat, construccions de fusta, edificis baixos, un cert grau de caos, gent amb taules de surf, noies impressionants, etc. La platja es una meravella, molt gran, amb càmping al costat i garitos, però mires al voltant i no veus res, només arbres, el poble queda com mig amagat i el mar estava una mica més animat que la taca d'oli que era el dia abans i hi havia unes bones onades. Per variar,a les quatre es posa a ploure i recollim els trastos i cap a Sao Paulo. Heh, novatos, vam enganxar una pluja torrencial pel port de muntanya i un tros de carretera que no podíem passar de 60 perquè amb prou feines es veia la carretera. Un cop passada la pluja, retencions de trànsit, res, a més de 100 km de Sao Paulo. Vam perdre unes quatre hores i ens estàvem tornant bojos a dins del cotxe, plens de sorra i sense dinar. Amb tot ens vam parar a sopar ja cap a les deu i vam arribar a casa a la una de la matinada, unes vuit horetes de res.

quarta-feira, 4 de abril de 2007

O churrasco

Seguint la tónica de relatar experiéncies religiones de cap de setmana, dissabte passat vaig anar a un churrasco (barbacoa) que feia un becari que la setmana que ve se'n torna cap a Espanya. Tot i arribar més tard del normal (una horeta) encara faltava gent i no s'havia començat a fer res. Mentre feiem birres i explicavem parides va arribant gent i al cap d'una horeta començen a fer el foc. Una hora més tard ja tenim un bon foc i amb tanta birra la gent va mig tocada. Total que deviem menjar cap a les tres i pico i grácies a que dos desgraciats es van anar ocupant de fer el menjar i anar girant els pinxos, perque el paio que se'n anava va fer la compra i prou. Ara lo bo d'estar controlant el menjar es que menges més ;) total que després van venir un parell de truites de patata enormes i delicioses per anar fent boca i després les broxetes de vedella, pollastre i formatge. Una bestiesa de menjar, que tot i aixo es va acabar.

Després de nosequantes birres i de dinar es va posar a ploure de mala manera, aixi que vam anar a una sala al costat, i vinga, mes birres i cubates. Vinga xerrar, ballar i fer el pallasso i quan es van acabar els refrescos van arribar les caipirinhes. Cap a les set el viatge que portavem era bastant maco, pero com que cap a les 11 ens van fotre fora (o eren les 10?) van anar els alcoholics que quedavem de festa a un bar musical. Per rematar la nit, milkshake de xocolata a les dues de la nit.

L'endemá evidentment una resaca i una fluixera brutals per lo que no em vaig moure de casa en tot el sant dia.

Per cert avui m'he tornat a refredar, per segona vegada des de que estic aquí. Es lo que tenen els canvis de temperatura...

Fotos coming when available

Hotel Cambridge



Fa un parell de caps de setmana vaig arreplegar uns quants i vam anar a un lloc que tenia moltes ganes de visitar. L'hotel cambridge. Bé no es un hotel, es una balada (disco) en el que fa bastants anys era un hotel. Me'n havien parlat molt bé, pero fins el cap de setmana passat hi posaven música dels 80 i em feia una mica de pal anar-hi.

El garito esta en una céntrica avinguda, encara que la zona no es gaire fashion i molt menys segura, pero hi ha aparcacotxes (com a gairebé pertot arreu, bars, restaurants i discos tenen servei d'aparcacotxes, cosa que s'agraeix). Hi vaig anar un divendres en el que començaven les sessions house, ja que tenia ganes de rebentar la pista i estava cansat de tanta samba i rock. El local esta a la planta baixa de l'hotel i manté l'estil intacte, amb decoració dels anys 50 o 60 que es quan funcionava aquest hotel.

Bé la nit va ser espectacular, em van passar les hores volant ballant al ritme d'un house molt bo (mérit del dj també, que per barna hi ha cada dj...).

Total que vaig arribar a casa a les 6, cansat i suat, pero totalment feliç. Ara provaré un dissabte aviam com está amb les sessions ochenteras.

Poso unes quantes fotos, cosa rara.

segunda-feira, 26 de março de 2007

Urban life

Fa dies que no dic res, perquè tampoc he fet gaire res remarcable, m'he quedat a Sao Paulo a fer vida urbana, sortir, menjar i festa, res de l'altre món, però aquest finde ha estat molt bé. Divendres vaig anar a una disco house amb una sessió de PM en un antic hotel i vaig arribar a casa a les 6, dissabte vaig anar a sopar a casa d'uns colegues on el cachondeo era inversament proporcional a lo que em va agradar el menjar (no pots beure i controlar la pasta al mateix temps, es empíricament impossible, se'm obliden una de les dues coses, i normalment no es el beure) i diumenge vaig anar al barri japo, on feia temps que hi volia anar. I em va molar molt.

Es com un univers paralel, com una miniciutat, no semblava que fos al Brasil, tot de supermercats, botigues i restaurants rotulats en japonés, on venen de tot, des del típic menjar i beure (cervesa Asahi, Sapporo, fideus, soja, etc) venien aquells tipics gats que mouen un braç, figures orientals, kimonos, armadures samurai i katanes. Vaig dinar en un restaurant a quilo japonés, on vaig endrapar com un animal en una sala enorme mentre un parell de paios tocaven a l'escenari "I shot the sheriff" en plan garito de carretera americà, tot molt surrealista. Després per la tarda tot passejant vam arribar-nos a la catedral, que ja tardava a visitar i em va cridar l'atenció lo neta que estava. Immaculada. Ni una cagada de colom, clar que n'hi ha molts menys que a Catalunya, pero ni un grafiti ni res.

Després vam anar a Vila Madalena, el barri bohemi, on hi ha tot d'ateliers o tallers d'artistes, on pots entrar by the face i a la sortida del metro tens unes furgos que et porten al que vulguis també by the face. Molt currat. En el barri aquest s'hi formen unes retencions de tránsit brutals perquè hi ha molts baretos i es zona de festa. Després de visitar uns quants tallers, vam anar a prendre alguna cosa en un bareto, com sempre amb música en directe. Allà ens vam ajuntar amb els colegues d'uns colegues i semblava allo la OTI, entre espanyols, argentins, colombians, xilens i mexicans. Molt bon rollo. Un cop ampliat el cercle d'amistats, vam anar a una disco de samba, pero estava a petar i vam acabar veient un conciertillo en un una especie de trobada de malabaristes o d'alguna escola de malabars en una carpa, també amb un bon rollo brutal.

I fins aqui el relat del cap de setmana, aviam que surt pel següent.

Com sempre, algunes fotos a Flickr

terça-feira, 6 de março de 2007

Ilhabela




Ilhabela es l'illa més gran del país i esta davant de Sao Sebastiao, a l'estat de Sao Paulo i el 85% de la seva extensió es parc natural. S'hi accedeix amb un ferry des de Sao Sebastiao que cobreix el parell de quilòmetres que separen l'illa del continent.

Hi vam anar el cap de setmana passat, així de manera espontània em truquen si m'hi apunto. Fet. Així que hi anàvem una mica sense saber on ens ficàvem ni tenir res planejat. Ni un puto mapa.

Apart de tardar una hora per sortir de Sao Paulo (per novatos) vam tardar tres més en arribar al ferry, una minúcia comparat al que ens esperava. Després de coure'ns a la cua del ferry i embarcar amb el cotxe, vaig veure la primera sorpresa, el canal no era gaire ample (2 o 3 km)però hi havia vaixells grans com creuers i petroliers. Ara veig per internet que el canal es un dels canals naturals més profunds del món. Bé apart de mirar el canal, miràvem cap a l'illa i em va donar la sensació de ser a la polinèsia. Platges amb palmeres, cap edifici alt, poques cases i una calor infernal. I bé de fet es una cosa així com la polinèsia.

Lo primer va ser anar a la pousada a deixar les malas. Resulta que la pousada te un jardí tropical i les habitacions eren en plan bungalow. La primera vegada que flipo amb l'allotjament, les vegades anteriors sempre m'havien decepcionat, però aquesta vegada era perfecte, net, preciós. Ràpidament demanem direccions i cap a una platja cap al nord que deia la recepcionista que estava menys concorreguda. Doncs cap allà. L'inconvenient era que només hi ha una carretera de nord a sud i després els camins son de terra i la veritat es que vam dubtar quan portàvem un quart d'hora per un camí de terra que s'enfilava i baixava entre els boscos de mata atlàntica, però la presència d'altres cotxes i sobretot motoristes (quines ganes tenia d'agafar una moto i fer enduro!) ens van fer continuar fins que finalment vam divisar la platgeta.

Per lo remota (relativament) que estava hi havia bastanta gent i la platja era espectacular, envoltada de vegetació, un parell de chringuitos i unes roques enormes en una punta li donaven la màgia que moltes altres platges no tenen i sobretot la tranquil·litat. L'aigua no era transparent, però estava neta i calenta (sobretot a prop de la platja). Allà em vaig retrobar amb la felicitat que perdo quan torno a Sao Paulo, l'alegria de saber que estàs aprofitant el temps i la convicció de que el paisatge que observes potser no el tornaràs a veure i el vols memoritzar per sempre, i llavors et surt aquell somriure de felicitat.

Amb la tonteria de nadar cap aquí i cap allà, de tirar-nos des de les roques i tal encara no havíem menjat res des de l'esmorzar i cap a les cinc vam anar tirant cap a la civilització.

Per desgràcia meva, la puta dutxa tampoc tenia aigua freda, fet que sumat a la torrada general que portàvem em va fer suar com un porc per més aire condicionat i ventilador que hi hagués. La de recepció ens va comunicar que aquell dia havíem arribat a 40 graus a l'ombra. I jo pensava que a aquestes temperatures ja estaria fos. Bé fins avui el cervell no ha començat a carburar com calia, pel que potser si que se m'ha fos alguna cosa.

Bé vam anar a menjar, que la colla estava famélica i vam anar a un restaurant amb bona pinta no gaire lluny de la pousada. Jo vaig sopar de conya, encara que si m'haguessin portat un bistec de plàstic diria el mateix. Després a fer un milkshake de xocolata a un chiringuito de la platja (vaja creuar el carrer) i vam anar al "centro" a fer una copichuela. Hi havia botigues obertes fins a les 12, jo flipant, i no grans botigues, que allò era molt de poble, sinó agències de viatges, botigues de roba, de records, etc. Vam descobrir un restaurant italià molt xulo just en un moll i mig suspès sobre el mar. Hi havia molta gent per allà, total era com una illa de cases i poc més, però estava tot tan a mà i et senties tan còmode que donava gust de seure pel carrer i veure la gent passar. També vam preguntar per visitar alguna cascada, que a l'illa n'hi ha un munt, aixó a les 11:45 de la nit, i ens van donar el telefon per concretar l'hora del passeig a cavall, opció decidida per majoria absoluta.

L'endemá lo primer va ser anar a esmorzar, algo que encara no havia fet amb cara i ulls des de que vaig arribar al Brasil. Ens vam atipar i vam anar a lligar el tema cavalls. Com que al final la passejada no la podiem fer fins a la 13:30 vam anar a la platja més propera a matar el temps. Era aquella platja que havia vist des del ferry, amb palmeres i chiringuitos. La vista molta, la platja desgraciadament no. La sorra estava una mica més bruta, pero ens vam instalar sota unes palmeres que feien goig de veure i cap a l'aigua. Eks, estava calenta com una mala cosa i bastant més bruta, suposo pel tràfic de vaixells, a sobre tenia una franja d'algues molt llefiscoses que vam haver de sobrepassar per seguir caminant. Si aquesta es també d'aquelles platjes que pots caminar deu metres cap al mar sense que l'aigua t'arribi al coll. L'aigua estava guarra però la vista cap a l'illa era impressionant, en plan Perdidos. Un cop va arribar l'hora vam anar cap a lo dels cavalls.

La veritat es que va ser una passejada una mica accidentada, el grup es va trencar ràpidament i alguns van donar-li canya al cavall i es van avançar mentre la resta anàvem tirant poc a poc, la veritat es que em va costar una mica acostumar-me al trot del cavall i quan el molt gos em va fer cas i va començar a galopar se'm va començar a caure la cadira i casi em caic, sort que almenys frenava. com que un grup anava al seu aire al davant i les noies tenien alguns problemes per controlar el cavall, al final ens vam passar les cascades i vam anar a unes altres una mica més amunt quan ens vam reajuntar. Vam baixar una mica per la selva i no ens ho vam pensar dues vegades abans de banyar-nos. Per fi aigua freda!

Per cert un munt de motoristes per passaven amunt i avall em feien una enveja enorme, amb el coi de cavall no em donava temps de fer fotos!

Bé després de baixar de les cascades va tocar anar a buscar les maletes i anar a esperar el ferry, que des de les 17:20 que ens hi vam posar fins a les 20:00 no vam embarcar i vam enfilar cap a casa, no sense sopar abans, que per variar, tampoc havíem dinat i estàvem amb gana de llop.

En definitiva, jo hi vull tornar.

quarta-feira, 28 de fevereiro de 2007

Nightlife

Bé em penso que fins ara no havia parlat de la vida nocturna a São Paulo, i ja m'hi val. Lo meravellós es que tens de tot, la majoria de bars nocturns tenen música en directe, des dels que toquen música brasilera (samba, pagodé, axé, bossa nova i per l'estil) als que toquen rock. I després a seguir la festa a una balada (disco) house i rematar la nit a un after de música electrònica i anar cap a casa al migdia. Lo que passa es que s'ha de saber on anar, perquè cada dia toca anar a un lloc, i el públic que va a un lloc un determinat dia, l'endemà es completament diferent i sembla un altre lloc. Així hi ha puestos que igual el dijous fan techno, però l'endemà hi ha un grup de samba i l'altre house. Així que s'han de conéixer els garitos.

Un dels puestos típics on vaig es el Sarajevo, un lloc molt underground amb tot de posters i graffittis per les parets i un cert aire extravagant. Hi ha un pati amb cadires que sembla (o esta) mig en ruïnes, una sala on toquen els grups en un petit escenari, una altra sala més, mmm... underground, es difícil catalogar la música, i a dalt hi ha una sala reggae i una petita biblioteca per llegir en algun sofà mig petat.

Els divendres hi havia poca gent, però els dissabtes s'emplena fins a la bandera i allò es com una sauna (no hi ha aire acondicionat, sinó ventiladors)

Un dia aviam si puc fer una afoto.

Avui vaig a un concert de rock solidari (no sé de què) on grups brasilers versionen Deep Purple, Creedence, els Beatles i Ramones, aviam com va...

sexta-feira, 23 de fevereiro de 2007

Carnaval Report 07

Bueno la cosa va començar el divendres sortint a les quatre de la feina per poder arribar a casa, canviarme i agafar la maleta i una mica abans de les sis vam anar cap al metro per anar cap a l'estacio de bus. Quan vam anar a fer l'intercanvi de línia, hi havia una gentada impresionant al metro, aixi que vam fer cua per entrar i vam poder entrar en el tercer que va passar, que més que entrar, vam volar cap a dins i sort que portavem maletes petites i manejables perqué sino s'hagués liat la de cristo, finalment allà com sardines vam arribar a l'estació de bus.

El bus el vam agafar de clase executivo, hi ha tres clases, convencional, execuitvo i leito, la convencional pues això, normal, la executivo té butaques reclinables i et donen algo per menjar i llegir, un coixí i una manta, que allà tenen l'aire acondicionat a tot tall i acaba fent fresca i la clase leito pues es un butacón totalment reclinable, o sigui un llit. Bueno apart de la peli horrible que ens van posar vam parar al cap de tres hores per estirar les cames i menjar alguna cosa, l'autobús també tenia bany, pero bueno, era en plan cápsula de la NASA.

Vam arribar a Rio a les dues, mig adormits i cansats, vam buscar un taxi i el vam agafar al mostrador, on pots pagar un preu fix depenent d'on vagis. El taxi era un wolkswagen santana familiar mig destartalat i el tio no sé que li passava que va sortir cagant llets, adelantant a tothom i per evitar donar voltes i embussos perquè hi havia un bloco (una festa d'aquestes) i carrers tallats i de la poli ni rastre, el tio va agafar un carrer en contradirecció, fent ráfegues a saco als que venien. Alucinant.

Un cop als apartaments, pues bueno eren cutres pero tampoc calia gaire cosa i el barri de Catete estava bé, tranquil i ben comunicat, tenia parada de metro a dos minuts i la platja de Flamengo a cinc.

L'endemá al matí vam anar a un bloco al centre. El bloco es com una espécie de rua, on al davant hi va un camió o furgoneta plena de bafles i el grup a dalt tocant i al darrera hi va la gent ballant i tal mentre donen una volta pel barri, aquí passen de muntar escenaris, cadires i hósties, al voltant o en algun punt s'hi posen venedors ambulants de menjar i beure i ja tens la festa de barri muntada.

Hi havia una gentada impresionant i vam passejar una mica per allà, amb tot de gent amb neveres portàtils venent refrescos i d'altres fent coses per menjar. Hi havia un camió que anava remullant a la gent amb una manguera i va anar de conya, perquè allà entre la calor i xafogor i la gentada era un forn. Després vam passejar una mica fins a casa, ens vam canviar i vam anar a la platja de flamengo, que es maca perquè veus el Pao de Açucar, però per res més, la platja era una mica bruta i l'aigua era marró i feia cosa banyar-s'hi. Ara tot ple de negres i mulates, un nivellás.

Després de la platja un altre cop cap a casa i vam anar de marxa al barri de Lapa, on feien concerts i també una gentada per allá. Es guapo perquè hi ha com un aqueducte o un pont que travessa una plaça on s'hi feien els concerts i al voltant tot de tenderetes amb menjar i beure, un al costat de l'altre i la gent per allà, molt en plan barraques de Girona (o Figueres). Estava una mica guarro, sobretot per la pudor a pixats que hi havia en alguns puestos, però clar, amb tanta gent i sense banys públics pues en algun puesto s'ha d'anar. Vam tornar a casa cap a les sis i l'endemá tocava anar al sambódromo a veure la desfilada.

La desfilada començava a les 9, però hi vam arribar a les 7, per evitar aglomeracions. El barri on està es una mica xungo, no son faveles, però poc els hi falta, bastant degradat encara que hi havia un munt de policia i vigilància. Un cop a dins cap problema, vam buscar els nostres llocs i a esperar. Un cop va començar la desfilada vaig haver de fer jo les fotos, perquè ningú havia portat la cámara per raons de seguretat i al cap de poc em vaig quedar sense piles de tant de fer foto amb flash (i abusar del zoom). Vaig haver de anar preguntant per allà dins i al final una venedora me les va anar a buscar, vaig perdre mitja hora, pero bueno, casi li faig un monument o algo a aquella noia.

La desfilada pues es impressionant, jo pensant que serien un parell o tres de carrosses i resulta que en van passar cinc o sis i un munt de gent i encara era la mateixa escola, cada escola té com 3.000 persones o sigui que tela. El diumenge i el dilluns desfilaven les escoles que estan en el grup especial, que es com la primera divisió i competeixen entre elles per guanyar el títol del carnaval 2007. Et donen un llibret amb informació de les escoles i la cançó que canten i mentre desfilen només canten aquella cançó, es que va tot conjuntat, o sigui cada escola tria un tema i des de la cançó a les disfresses fins a les carroses van lligades a aquell tema, per exemple la llengua portuguesa, el joc, la cultura africana, etc. i mentre desfilen pues han de cantar i fer els balls que hagin preparat. Com a nota curiosa, et donen camisinhas a l'entrada, com si anessis allá a cardar i a les ties a més els hi van donar una espécie d'embut o pipeta de cartró per pixar de peu, com si no hi haguessin banys (i n'hi havia).

Vam arribar a casa cap a les cinc i l'endemà pues un altre cop ens vam aixecar a les tantes, temps de menjar alguna cosa per dinar i vam anar cap a un llac que hi ha prop de la platja d'Ipanema, vam voltar una estona per allà fins que em vaig cascar els peus de tant caminar amb les putes havaianes i després vam anar cap a la platja, que estava una mica bruta per els cocos i merda que hi havia per la sorra, però l'aigua estava millor, vaja, de color verd i tampoc tenia els coloms de la platja de Flamengo. Després cap a casa i ja no vam sortir perque l'endemà volíem anar al Pao de Açucar i al Corcovado.

Pues l'endemà això, encara que crec que primer hauríem d'haver anat al Pao i després al Corcovado,però al final ho vam fer al revés i a tots dos llocs ens donava el sol de cara. Per pujar al Corcovado volíem pujar amb un tranvia estil cremallera, però vam arribar abans de les onze i venien bitllets per sortir a les 12:40 per 36 reals per person, quan abans ens havien ofert pujar amb una furgoneta per 30 reals cada un, així que vam decidir anar amb furgoneta i vam fer la cua, pero tardaven molt i vam preguntar a un taxista si ens feia un preu per pujar i baixar i ens ho va deixar per 90 reals entre els quatre, així que sortia igual i vam anar-hi en taxi. La pujada sembla que pugis a la Mare de Déu del Mont, menys al final que hi ha unes paelles supertancades amb circulació pels dos carrils i amb cotxes aparcats i has de pujar amb primera. Vaig veure més d'un amb el cotxe traient fum del motor. Després de les retencions de trànsit ens va deixar a dalt i només has d'agafar un ascensor que et deixa als peus del crist, allà tothom suant com porcs i fent fotos a tort i a dret, era casi imposible ferse una foto amb el crist amb tanta gent amunt i avall. Després mig deshidratats, baixem, prenem algo i esperem al taxi.

Per cert consell del kike, per aquests puestos turístics porteu aigua o algo comprat a fora, perque allà te la claven que dóna gust, simplement et cobren el doble per una beguda del que val a baix.

Després el taxista ens va donar una volta pel barri de Santa Teresa, que deien que era molt maco i tal i tenia un tranvia, pero el taxista ens va dir que passava poc i per carnavals estava tancat, o sigui que la volta la vam fer amb taxi i després ens va portar a la catedral de Rio, que es com una espècie de cilindre molt lleig, encara que de dins està millor. Un cop vista la catedral vam anar a fer un mos, pero per aquella zona estava tot tancat i vam decidir anar tirant cap al Pao de Açucar i vam menjar pel barri on havíem de fer el transbord del metro al bus, el barri de Botafogo, on vaig menjar un plat com déu mana per primer cop des del dissabte per la nit. Després vam agafar el bus fins al Pao de Açucar i des d'allà a l'estació del funicular, pues 36 reals més per anar i tornar amb el funicular, total que per anar al Pao de açucar primer vas fins al Morro de Urca, una muntanyeta que hi ha al barri d'Urca i d'allà agafes un altre funicular fins al Pao de Açucar, els viatges duren com tres minuts i es com agafar un telesilla.

Al Morro de Urca hi ha restaurant, mirador i de tot i ja hi ha una bona vista i al Pao, encara millor, just davant tens el cristo redentor, a l'altre punta de la ciutat i enmig tens la ciutat emnig de muntanyes, veus la bahía de Guanabara i el pont que uneix Rio i Niterói que fa 13 km de llarg. Al Pao també hi ha bar, restaurant i botigues, pero amb la calda que fotia només ens hi vam estar una horeta. Els preus anaven d'acord amb la temperatura. Japos a saco per cert.

Tornem cap a casa i per la nit vam anar a Ipanema de festa, hi havia tenderetes a la platja on feien raves i la gent per allà, molt guapo, a part al passeig tenies les guarrades per menjar de sempre i els venedors de refrescos.

L'endemá pues preparar-ho tot per la tornada i anar cap a l'estació de bus, on com sempre ens van posar dues pelis molt dolentes i vam veure les faveles que hi ha sortint de Rio, kilómetres i kilómetres de faveles, encara que després la cosa va millorar i era molt maco veure el paisatge. Vam arribar cap a les set, aquest cop sense aglomeracions en el metro i a les vuit estava a casa.

Fin

Per cert el dimarts va ser el segon dia més calent de l'any a Rio, amb 37 graus, sense comptar amb la xafogor.

Fotos a la galeria de Flickr