segunda-feira, 26 de março de 2007

Urban life

Fa dies que no dic res, perquè tampoc he fet gaire res remarcable, m'he quedat a Sao Paulo a fer vida urbana, sortir, menjar i festa, res de l'altre món, però aquest finde ha estat molt bé. Divendres vaig anar a una disco house amb una sessió de PM en un antic hotel i vaig arribar a casa a les 6, dissabte vaig anar a sopar a casa d'uns colegues on el cachondeo era inversament proporcional a lo que em va agradar el menjar (no pots beure i controlar la pasta al mateix temps, es empíricament impossible, se'm obliden una de les dues coses, i normalment no es el beure) i diumenge vaig anar al barri japo, on feia temps que hi volia anar. I em va molar molt.

Es com un univers paralel, com una miniciutat, no semblava que fos al Brasil, tot de supermercats, botigues i restaurants rotulats en japonés, on venen de tot, des del típic menjar i beure (cervesa Asahi, Sapporo, fideus, soja, etc) venien aquells tipics gats que mouen un braç, figures orientals, kimonos, armadures samurai i katanes. Vaig dinar en un restaurant a quilo japonés, on vaig endrapar com un animal en una sala enorme mentre un parell de paios tocaven a l'escenari "I shot the sheriff" en plan garito de carretera americà, tot molt surrealista. Després per la tarda tot passejant vam arribar-nos a la catedral, que ja tardava a visitar i em va cridar l'atenció lo neta que estava. Immaculada. Ni una cagada de colom, clar que n'hi ha molts menys que a Catalunya, pero ni un grafiti ni res.

Després vam anar a Vila Madalena, el barri bohemi, on hi ha tot d'ateliers o tallers d'artistes, on pots entrar by the face i a la sortida del metro tens unes furgos que et porten al que vulguis també by the face. Molt currat. En el barri aquest s'hi formen unes retencions de tránsit brutals perquè hi ha molts baretos i es zona de festa. Després de visitar uns quants tallers, vam anar a prendre alguna cosa en un bareto, com sempre amb música en directe. Allà ens vam ajuntar amb els colegues d'uns colegues i semblava allo la OTI, entre espanyols, argentins, colombians, xilens i mexicans. Molt bon rollo. Un cop ampliat el cercle d'amistats, vam anar a una disco de samba, pero estava a petar i vam acabar veient un conciertillo en un una especie de trobada de malabaristes o d'alguna escola de malabars en una carpa, també amb un bon rollo brutal.

I fins aqui el relat del cap de setmana, aviam que surt pel següent.

Com sempre, algunes fotos a Flickr

terça-feira, 6 de março de 2007

Ilhabela




Ilhabela es l'illa més gran del país i esta davant de Sao Sebastiao, a l'estat de Sao Paulo i el 85% de la seva extensió es parc natural. S'hi accedeix amb un ferry des de Sao Sebastiao que cobreix el parell de quilòmetres que separen l'illa del continent.

Hi vam anar el cap de setmana passat, així de manera espontània em truquen si m'hi apunto. Fet. Així que hi anàvem una mica sense saber on ens ficàvem ni tenir res planejat. Ni un puto mapa.

Apart de tardar una hora per sortir de Sao Paulo (per novatos) vam tardar tres més en arribar al ferry, una minúcia comparat al que ens esperava. Després de coure'ns a la cua del ferry i embarcar amb el cotxe, vaig veure la primera sorpresa, el canal no era gaire ample (2 o 3 km)però hi havia vaixells grans com creuers i petroliers. Ara veig per internet que el canal es un dels canals naturals més profunds del món. Bé apart de mirar el canal, miràvem cap a l'illa i em va donar la sensació de ser a la polinèsia. Platges amb palmeres, cap edifici alt, poques cases i una calor infernal. I bé de fet es una cosa així com la polinèsia.

Lo primer va ser anar a la pousada a deixar les malas. Resulta que la pousada te un jardí tropical i les habitacions eren en plan bungalow. La primera vegada que flipo amb l'allotjament, les vegades anteriors sempre m'havien decepcionat, però aquesta vegada era perfecte, net, preciós. Ràpidament demanem direccions i cap a una platja cap al nord que deia la recepcionista que estava menys concorreguda. Doncs cap allà. L'inconvenient era que només hi ha una carretera de nord a sud i després els camins son de terra i la veritat es que vam dubtar quan portàvem un quart d'hora per un camí de terra que s'enfilava i baixava entre els boscos de mata atlàntica, però la presència d'altres cotxes i sobretot motoristes (quines ganes tenia d'agafar una moto i fer enduro!) ens van fer continuar fins que finalment vam divisar la platgeta.

Per lo remota (relativament) que estava hi havia bastanta gent i la platja era espectacular, envoltada de vegetació, un parell de chringuitos i unes roques enormes en una punta li donaven la màgia que moltes altres platges no tenen i sobretot la tranquil·litat. L'aigua no era transparent, però estava neta i calenta (sobretot a prop de la platja). Allà em vaig retrobar amb la felicitat que perdo quan torno a Sao Paulo, l'alegria de saber que estàs aprofitant el temps i la convicció de que el paisatge que observes potser no el tornaràs a veure i el vols memoritzar per sempre, i llavors et surt aquell somriure de felicitat.

Amb la tonteria de nadar cap aquí i cap allà, de tirar-nos des de les roques i tal encara no havíem menjat res des de l'esmorzar i cap a les cinc vam anar tirant cap a la civilització.

Per desgràcia meva, la puta dutxa tampoc tenia aigua freda, fet que sumat a la torrada general que portàvem em va fer suar com un porc per més aire condicionat i ventilador que hi hagués. La de recepció ens va comunicar que aquell dia havíem arribat a 40 graus a l'ombra. I jo pensava que a aquestes temperatures ja estaria fos. Bé fins avui el cervell no ha començat a carburar com calia, pel que potser si que se m'ha fos alguna cosa.

Bé vam anar a menjar, que la colla estava famélica i vam anar a un restaurant amb bona pinta no gaire lluny de la pousada. Jo vaig sopar de conya, encara que si m'haguessin portat un bistec de plàstic diria el mateix. Després a fer un milkshake de xocolata a un chiringuito de la platja (vaja creuar el carrer) i vam anar al "centro" a fer una copichuela. Hi havia botigues obertes fins a les 12, jo flipant, i no grans botigues, que allò era molt de poble, sinó agències de viatges, botigues de roba, de records, etc. Vam descobrir un restaurant italià molt xulo just en un moll i mig suspès sobre el mar. Hi havia molta gent per allà, total era com una illa de cases i poc més, però estava tot tan a mà i et senties tan còmode que donava gust de seure pel carrer i veure la gent passar. També vam preguntar per visitar alguna cascada, que a l'illa n'hi ha un munt, aixó a les 11:45 de la nit, i ens van donar el telefon per concretar l'hora del passeig a cavall, opció decidida per majoria absoluta.

L'endemá lo primer va ser anar a esmorzar, algo que encara no havia fet amb cara i ulls des de que vaig arribar al Brasil. Ens vam atipar i vam anar a lligar el tema cavalls. Com que al final la passejada no la podiem fer fins a la 13:30 vam anar a la platja més propera a matar el temps. Era aquella platja que havia vist des del ferry, amb palmeres i chiringuitos. La vista molta, la platja desgraciadament no. La sorra estava una mica més bruta, pero ens vam instalar sota unes palmeres que feien goig de veure i cap a l'aigua. Eks, estava calenta com una mala cosa i bastant més bruta, suposo pel tràfic de vaixells, a sobre tenia una franja d'algues molt llefiscoses que vam haver de sobrepassar per seguir caminant. Si aquesta es també d'aquelles platjes que pots caminar deu metres cap al mar sense que l'aigua t'arribi al coll. L'aigua estava guarra però la vista cap a l'illa era impressionant, en plan Perdidos. Un cop va arribar l'hora vam anar cap a lo dels cavalls.

La veritat es que va ser una passejada una mica accidentada, el grup es va trencar ràpidament i alguns van donar-li canya al cavall i es van avançar mentre la resta anàvem tirant poc a poc, la veritat es que em va costar una mica acostumar-me al trot del cavall i quan el molt gos em va fer cas i va començar a galopar se'm va començar a caure la cadira i casi em caic, sort que almenys frenava. com que un grup anava al seu aire al davant i les noies tenien alguns problemes per controlar el cavall, al final ens vam passar les cascades i vam anar a unes altres una mica més amunt quan ens vam reajuntar. Vam baixar una mica per la selva i no ens ho vam pensar dues vegades abans de banyar-nos. Per fi aigua freda!

Per cert un munt de motoristes per passaven amunt i avall em feien una enveja enorme, amb el coi de cavall no em donava temps de fer fotos!

Bé després de baixar de les cascades va tocar anar a buscar les maletes i anar a esperar el ferry, que des de les 17:20 que ens hi vam posar fins a les 20:00 no vam embarcar i vam enfilar cap a casa, no sense sopar abans, que per variar, tampoc havíem dinat i estàvem amb gana de llop.

En definitiva, jo hi vull tornar.