Diumenge (o sigui ahir) em vaig dedicar a fer principalment el ronso, anar a passejar amb un parell de becàries de l'icex i dos de la cámara de Madrid i menjar picanha. Per la tarda mentre feiem el ronso a la pisciniki del condomínio on estic em vaig adonar d'una cosa que fins ara no hi havia caigut gaire. Aquí estava de puta mare. Senzillament, uns colegues, unes tumbones, una piscina de mig metre de fondària i unes cerveses i pases una tarda de conya, prenent el sol entre gratacels, en una espècie d'oasi urbà, en un racó de la ciutat que semblava molt més tranquil que el concorregut carrer del costat i en el que progressivament ens vam quedar sols mentre passava la tarda.
Potser perquè era la primera vegada que passava una estona així de relax en una gran ciutat, potser perquè em recordava els estius a la piscina de casa meva o potser perquè vaig veure el cel blau amb tranquilitat per primera vegada des de que vaig arribar,em vaig sentir bé, a gust,cómode. A vegades les coses senzilles valen el seu pes en or.
Assinar:
Postar comentários (Atom)
2 comentários:
Tito tito tito, que vegis que vaig llegint el teu blog palurdooo. Ja he vist els freak mails del pocu que sempre allarga les paraules per escriure menys. Espero et vagi tot molt bé a Brasil. Si, aquesta sensació d’estar en un lloc en míg de l’oasi urbà en la piscina, tranquilament i sense cap pressa prenent unes birres és el que feiem a Singapore ben cap al tard perquè la calor no et deixava viure durant el dia. Espero Brasil sigui espectacular i el curro pues també una passada. De macarrilles n'hi ha a tot arreu; per això no hi ha cap mena de diferència però m'ho puc imaginar la penya al cotxe amb la samba i parant a les garotinhas, O si no les gatinhas!!
Eiii Kikeee. Quan un troba la pau es que està en pau amb si mateix.
A part, definitivament les coses senzilles son gairebé sempre les millors.
Sort a Brazzzziiillll!
Postar um comentário