Il Ritorno della dolce vita

Vet aqui que la beca es va acabar i servidor va tornar cap a casa amb una estranya sensació, ni me n'acabava d'anar del tot ni tornava definitivament a casa. Tenia mitja maleta a Sao Paulo i la resta venia amb mi així que no me'n vaig anar trist de deixar el Brasil ni del tot content de tornar a casa, sabia que tard o d'hora hauria de tornar a Brasil encara que estigués de conya a casa sense fotre pal a l'aigua o tingués moltes ganes de tornar a les platges brasileres.

Potser per això vaig aguantar tranquilament la gentada a l'aeroport, em vaig assentar tranquilament a la porta d'embarc (em sona malament això) i vaig pujar tranquilament a l'avió quan a qualsevol del meu poble s'hagues tallat les venes al veure més gent allá dins que al Portal de l'Angel per nadal. I em vaig adormir ben sopat.

Em vaig despertar a l'altura de les Canàries, just per esmorzar, baixar, perdre mitja hora en un control de passaports inútil i sense cap senyalització, recórrer la T4 de Barajas de punta a punta i perdre la conexió a barcelona. Tres hores més tard i un dinar gratis a la moderna i solitària T4 arribava a Barcelona.

No em podia treure de sobre la sensació de "been there done that" mentre passejava per bcn. no esperava cap meravella o novetat novedosa però m'invadia una sensació de tornar al passat, a recordar sense parar l'època universitària, les volldams a Gràcia, les tardes perdudes a la Pompeu, l'olor i les ventoleres al metro, el 20minutos, les cues de japos a la casa batlló, els taxis groc i negres, la munió de gent al carrer. Potser d'aixó se'n diu "estar a casa" al veure un paisatge conegut i gens estrany. Segurament.