terça-feira, 30 de janeiro de 2007

Florianópolis


Florianópolis es un destí molt conegut entre argentins, molt bonic i a prop de São Paulo (1 hora d'avió), pel la qual cosa quan m'ho van proposar no m'ho vaig pensar dues vegades.

El plan era que anávem en dos grups, per coses dels vols, i que quan el meu grup arribés, com que era el primer que arribaria, llogaria un cotxe i aniria a buscar la pousada. En la práctica anávem casi indocumentats i no vam poder llogar el cotxe, pel que ens va tocar esperar a l'altre grup que arribava al cap de tres hores.

Resolt el tema mobilitat, vam anar a buscar la pousada, que va resultar ser un parell de casetes de fusta totalment insalubres, antihigiéniques i mig amagades en un carrer de sorra. Mentre veiem aquella escena tercermundista vam decidir anar a buscar immediatament una altra cosa, una mica més habitable, encara que la senyora d'aquells dominis s'entestés a fer-nos el menjar (cobrant apart).

Preguntant pel carrer l'amo d'una pousada ens va dir que el seu cosí llogava una casa una mica més avall i que li anéssim a preguntar. Una caseta de dos pisos per cinc persones on al final n'hi varen cabre set, en un carrer principal per cinc reals menys que l'anterior. Evidentment vam acceptar i córrer cap a l'altre a buscar les maletes i els cotxes.

Un cop instal.lats vam anar per feina, a dinar i a la platja. Vam anar a la platja de Joaquina, una platja de surfistes i era la que quedava més a prop de casa. La platja era enorme, bé totes eren enormes en comparació amb les que estava acostumat a veure. Una sorra blanquíssima i finíssima que es una putada perqué feia una mica de vent i s'aixecava i t'arrebossava com a una croqueta. Hi havia bandera vermella, l'oleatge tenia força i la platja a petar. Un cop ens vam haver torrat, cap a casa, buscar un restaurant per sopar i a beure, que la colla aquesta son uns alcohólics (i lo bé que m'hi he integrat)

L'endemá vam anar a descobrir un bareto molt guapo prop de casa on feien uns sucs increíbles, a part d'amanides de fruita on ens hi tiravem dues hores abans d'anar a la platja. Aquell dia va tocar Jurerê Internacional, a la zona nord de l'illa on vam flipar amb el canvi de carreteres, cases i tot en general, en plan Benidorm. Allá hi havia un garito impressionant amb una sessió de house molt bona i sillons i butaques en plan Ibiza, en la platja mateix, pel que ens vam quedar prop d'allà per escoltar la música i allà mateix vam dinar un sushi tamany familiar bastant caret . De passada em vaig treure el mono que portava ja que les garotes eren més abundants i millors que el dia anterior.

Al sortir vam decidir fer un botellón a casa i aixó va marcar la resta del viatge. Al veure que l'ampolla de whisky estava a 70 reals i la de vodka a 12, crec que tinc tota la raó del món en beure més vodka que mai. Total, després discothéque i cap a casa que la cosa no estava molt fina i estavem tots bastant abatuts.

L'endemà va ser un dia més atrafegat, sucs per via intravenosa i cap a la ciutat, que va resultar ser una pèrdua de temps. No hi ha res, ni es maca ni tampoc agradable, pel que vam sortir al cap de poc i vam anar cap al sud de l'illa, a un poble de pescadors anomenar Pantano do Sul.

El canvi nord-sud es brutal, semblen dos illes diferents, aquí la única carretera era un carrer amb un carril per banda i es veia tot molt més verge que al nord. La mala llet va ser que ens va ploure i ens vam haver de refugiar en un restaurant, on per sort ens vam menjar una sequéncia de gambes (on porten tot de plats amb gambes preparades de diferets maneres) bé de preu i molt bona. Quan va parar de ploure vam anar a la platja, pero no feia sol i l'aigua estava gelada, pel que vam marxar ràpid i vam anar a fer turisme pel sud per matar la tarda i arribava l'hora de l'ampollot.

L'últim dia va ser el millor, després dels habituals sucs, vam anar al poble de Campeche on des de la platja vam agafar una zodiac cap a una illa que hi ha a prop i esta protegida. Alló era paradisíac, tot i que només podies estar en una platja, perquè per la resta havies d'anar amb guies, la sorra, l'aigua més transparent, allò era el que més s'assemblava a aquelles fotos ideals que havia vist del país. Vam intentar anar a una excursió que feien d'una hora de durada i que costava 5 reals, pero van tardar en portar-nos el menjar i la vam perdre.

Per la tarda van començar a aparéixer meduses i la cosa ja no molava tant, però de la selva van sortir una família de coatís que buscaven menjar per la sorra que van donar emoció a la cosa. A les cinc vam agafar el bot de tornada (perqué tancaven, aviam com es tanca una illa) i cap a casa a fer la maleta i anar cap a l'aeroport, on per coses de la vida el nostre vol era el que sortia més tard i ens vam haver d'esperar tres hores més que la resta del grup. Total, a les quatre al llit i només tenia tres hores per dormir abans d'anar a la feina, amb lo que vaig estar fotut tot el dia, pero el viatge s'ho va valer.

terça-feira, 23 de janeiro de 2007

False friends

Una altra ració de tips!

Ojo amb la mania dels diminutius! una cosa fácil per entendre's al principi pot semblar anar fent diminutius amb "-inho" o "-inha", en plan baratinho, bonitinho,etc. Pero ojo que per exemple n'hi ha que tenen un significat completament diferent! és el cas de camisinha, que no és una camisa, sino un condó. O sigui que quan volgueu comprar una camisa i qui us atengui posi cara rara, no us volgueu explicar dient que voleu una camisinha perqué el paio fliparà.

L'escola de samba

Dissabte vam anar amb la colla a un assaig d'una escola de samba. Aquesta es una de les coses que tothom recomana fer en el període pre-carnavalesc. Al principi la cosa no pintava gaire bé al estar bastant lluny (metro+taxi) i al ser l'escola d'un grup de hooligans del Corinthians, pel que tothom anava una mica cagat.

Quan vam arribar ja vam sentir els tambors sonant provinent d'un poliesportiu bastant trinxat i tot grafitejat. Un cop a dins era com anar a una fábrica dels anys 60, no hi havia gaire gent i donávem bastant la nota, peró va venir el director del garito i ens va convidar a seure i disfrutar de l'espectacle. Camí del bar vaig conéixer un paio que parlava català i era del Barça i parlant parlant em va regalar una samarreta de l'escola. Una merda de samarreta, pero em va arribar.

Quan arribo amb la colla tots preguntant el mateix -d'on has tret la samarreta?
Deu minuts més tard, tres més amb la samarreta cutre aquella que et treu tota dignitat com a persona, pero que li tinc carinyo.

L'assaig era només de la secció de percussió i només cantaven el mateix tema, per lo que al final tothom ja se sabia l'estribillo. A mi em va agradar poder veure allò en plan privilegiat (hi havia quatre gats) ja que després van venir dues parelles en que la noia portava la bandera de l'escola i ballaven al davant del grup de percussió, en plan presentació. Després dues garotas impressionants van venir a ballar davant del grup. Les ties anaven amb un tacó enorme i ballaven com si res, movent el cos a una velocitat impressionant. Digne de veure.

No vull ni pensar com serà una escola de samba bona bona.

Seguretat

Un dels temes que més preocupen als nouvinguts i turistes en general és la seguretat del país. Aviam, en el meu cas, molts em deien que no podria ni sortir al carrer i d'altres (menys nombrosos) em deien que tranquil que no passava res. De moment, el cert es que Sâo Paulo no es tan xungo com em pensava, només cal tenir sentit comú i algunes precaucions bàsiques. No portar gaire res de valor, els diners justos pel dia, fotocopia del passaport, etc. A més depén molt de la zona i hora del dia, pel que es bo saber per quins barris et pots moure tranquilament i evitar voltar sol de nit. A més els taxis son molt abundants, per la qual cosa no cal córrer riscos.

L'avantatge de Sâo Paulo es que les faveles estan al voltant de la ciutat, com a 20km d'on estic ara, i als barris més fashion la presència policial es molt alta, amb camionetes i suv's negres en plan americà a sobre de les illetes mitjaneres de les principals avingudes. A les estacions de metro i principals estacions d'autobús també hi son en grans quantitats i son fácilment identificables per l'armilla antibales.

Ara que la policia sigui efectiva i honrada ja es un altre tema.

Una mica de caos

Parlant dels helicópters i de l'aeroport de Congonhas, no hi ha dia que no passi algo. Es com si cada dia tingués que passar algo perqué tot segueixi com sempre. M'explico.

Ahir es va tancar la pista central de Congonhas per problemes amb l'aigua, ja que diumenge va caure un bon xàfec i per la nit també, pel que sembla. L'aeroport de Congonhas té unes obres pendents per millorar l'evacuació de l'aigua de la pista, peró com he dit, porten bastant de temps en standby (uns quants anys) i dilluns es va tancar la pista perqué un avió va derrapar en l'aterratge, fent que el tràfic es desviés cap a Gaurulhos i provocant que un munt d'avions passin per sobre de l'oficina.

L'aigua també va provocar un corriment de terres en la nova línia groga del metro, encara que no està del tot clar que només fos aixó. Com sempre, la constructora tira pel métode més barat i després passa el plan AVE. Info aquí

El tema embussos es una cosa per la que has de passar cada dia, perquè moltes alternatives no hi ha, bé hi ha el metro però és molt limitat o bé l'helicópter, però alternatives asequibles no, per la qual cosa hi ha embussos tant de dia com de nit. Dissabte passat ens vam tirar una hora i mitja en un taxi, primer per l'embús que hi havia a les dotze de la nit i després per l'inútil del taxista que no sabia la direcció i el tio ni portava guia ni ràdio ni res de res, anava parant i preguntant a altres taxistes. Sort que el preu ja l'havíem pactat.

Però com dic, al final t'acostumes que cada dia passi algo i als embussos, perqué es lo que hi ha i tampoc hi ha gaires perspectives de canviar per a millor.

quarta-feira, 17 de janeiro de 2007

The big city

Una altra cosa que em fascina de Sâo Paulo (les altres son les ties, el menjar i la festa) son els helicòpters, que segons tinc entès, només Nova York supera el nombre de gent que utilitza l'helicòpter com a mitjà de transport, per evitar embussos i perills incessaris. Més d'un centenar d'helipads estan disponibles per tota la ciutat, incloent el que té l'edifici del davant de la feina i el que té l'hotel del costat de casa.

Es clar que s'ha de tenir en compte que si ja a Barcelona hi ha els embussos que hi ha amb un milió de persones més l'àrea metropolitana, els que es lien aquí amb 11 milions més les rodalies són enormes.

Aixó per no comptar amb el tràfic aeri de l'aeroport de Congonhas, on els avions pasen a tocar dels gratacels.

I llavors em pregunten si Barcelona és una ciutat gran...

terça-feira, 16 de janeiro de 2007

Gostosa

Un altre tip de part d'una brasilenya. Quan veus una garota que está molt bona, pots comentar amb els amics que està "gostosa", pero davant d'ella has de dir que és "bonita" i no dir mai que ella està "gostosa" o pots posar en perill la teva imatge o la teva cara directament.

Suposo que deu ser una cosa així com dir-li a una garota a la seva cara que té un polvasso, ja que "gostosa" es refereix específicament al cos, mentre que "bonita" es més en plan general, com si li diguessis guapa.

Canarinha

Per curiós que sembli, aquí al Brasil no es refereixen a la seva selecció nacional de futbol com a "canarinha", sino simplement com a "seleçao". Algunes vegades s'hi poden referir d'aquesta manera, pero no és el normal.

De fet quan he comentat a l'oficina que tenia la samarreta de la canarinha, m'han mirat amb cara estranya i m'han explicat la situació.

segunda-feira, 15 de janeiro de 2007

Una bona tarda

Diumenge (o sigui ahir) em vaig dedicar a fer principalment el ronso, anar a passejar amb un parell de becàries de l'icex i dos de la cámara de Madrid i menjar picanha. Per la tarda mentre feiem el ronso a la pisciniki del condomínio on estic em vaig adonar d'una cosa que fins ara no hi havia caigut gaire. Aquí estava de puta mare. Senzillament, uns colegues, unes tumbones, una piscina de mig metre de fondària i unes cerveses i pases una tarda de conya, prenent el sol entre gratacels, en una espècie d'oasi urbà, en un racó de la ciutat que semblava molt més tranquil que el concorregut carrer del costat i en el que progressivament ens vam quedar sols mentre passava la tarda.

Potser perquè era la primera vegada que passava una estona així de relax en una gran ciutat, potser perquè em recordava els estius a la piscina de casa meva o potser perquè vaig veure el cel blau amb tranquilitat per primera vegada des de que vaig arribar,em vaig sentir bé, a gust,cómode. A vegades les coses senzilles valen el seu pes en or.

Tainted glass

Desconec si es simplement per seguretat o el tuning a Brasil comença per tintar els vidres i blindar el cotxe. Des de la meva óptica, els brasilenys son molt exagerats en quant a la violència i des d'un Opel Vectra (aquí son tots General Motors) a un VW Fox a un carraco dels anys 80 porten els vidres tintats.

Parlant de tuning, pel que veig aquí el normal es portar el cotxe en plan killo-macarra, amb un color cridaner, vidres tintats, tubarro sorollós i la samba a tota hostia, encara que tampoc no n'he vist tants com a Espanya. Aixó si hi ha afició a donar gas, fins i tot et pots trobar amb un taxista en plan Fitipaldi, que segurament no es que vagi massa rápid, pero les condicions de la carretera i dels carrers no son per anar d'aquella manera i menys sense cinturó de seguretat, encara que a mi em diverteixi.

Tornant al tema segurtat,la primera vegada que vaig sortir de festa va ser a un garito de samba i a la sortida, uns brasilenys que gairebé no coneixíem es van entestar en portar-nos a casa, fins a la porta gairebé i tenien més por ells que nosaltres, que no teníem cap problema en agafar un taxi.

Crec que hi ha una mica de paranoia amb aquest aspecte, si vens a Sâo Paulo amb la idea de que et fotran la cartera només de sortir al carrer pot ser que t'emportis una agradable sorpresa quan al cap de dues setmanes segueixis amb la cartera a la butxaca. Evidentment, no és el mateix que a Barcelona i s'han de prendre certes mesures i precaucions, peró no cal capficar-se massa amb aixó.

Transport públic

A Sâo Paulo o vas en bus (ônibus) o vas en taxi, ja que les distàncies normalment no permeten passejades a peu i la xarxa de metro té només tres línies. De nord a sud, d'est a oest i una altra per l'avinguda Paulista.

El trànsit normalment és dolent. Les cues i embussos son frequents i agafar el taxi pot sortir caret. Les motos van normalment a tota hostia i tocant el cláxon contínuament i les bicis només apareixen els caps de setmana. Els busos tampoc son cap alegria, normalment van plens i molts ja tenen uns quants anys, aixó, sumat al fet que els carrers en molts casos son irregulars amb forats i bonys, es tradueix en un viatge bastant divertit on es posible saltar del seient en alguns forats.

Per cert, en els busos s'entra per davant i se surt per darrera i al mig hi ha un paio que es el que s'ocupa de cobrar i deixar-te passar per la barrera, ja que els bitllets son inexistents i només hi ha un lector de targetes pel bilhete único, que es com una targeta moneder que la pots recarregar en estacions i quioscos i t'estavies de portar metralla (per cert, viatge amb bus 2,30 BRL)

La limitada xarxa de metro es bona, puntual, neta i amb força vigilància, a més d'estar ben indicada.

Eat & drink

Grácies a Déu a Brasil no passo gana. Apart de la fruita disponible i de la increíble varietat i qualitat dels sucs de fruita, Brasil disposa de gran varietat culinària. La carn es molt bona i no té res a envejar a l'argentina segons diuen. El tall més conegut és la picanha, tall de la part posterior de la vedella, molt gustós i tendre.

L'altre plat estrella es la feijoada, una espécie de "cocido" amb faves negres (feijao) i carn, tot tipus de carn de porc i s'acompanya d'arròs, mandioca, taronja i unes verdures (cheiro verde). Es un plat pesat i per això s'acompaya de taronja, normalment es troba en els restaurants els dissabtes.

A part dels plats brasilenys, també es molt comú trobar per Sâo Paulo restaurants italians i japonesos,amb rodízios inclosos. Un rodízio es algo així com un bufet lliure on menjes el que vols per un preu fix. Un altre variant son els restaurants per kilo, on son més en plan self service i el preu ve fixat pel que pesa el plat.

El menjar japonés i italià es normal a Sâo Paulo donat que es la ciutat on hi ha més expatriats japonesos,italians, a més d'alemanys, espanyols i libanesos. Per lo que es possible fer un curset per preparar sushi auténticament japonès.

Fins i tot es comú veure pels carreres paradetes amb cafés, tés i pastes a l'hora d'esmorçar,gent que treu menjar dels seus cotxes i monten una paradeta. A l'hora de dinar passa el mateix amb gent fent yakisoba. Aquestes parades no son gaire recomanables al no ser gaire higièniques, pero barates son.

Evidentment també hi ha Mc donalds per a casos d'emergéncia.

Pel que fa a la beguda, la tant coneguda caipirinha no es el objecte de devoció per la meva part, la cachaça (no sé si s'escriu així) es un tipu d'aiguardent que rebenta l'estómac i l'endemà et remata, molt millor és la capiroska, que substitueix la cachaça per vodka.

Les cerveses son omnipresents, amb diverses marques com Itaipava, Skol, Bohemia, Antarctica Original i Brahma, a part de les importades. Com a curiositat, encara no he vist Budweiser en cap bar ni supermercat. San Miguel tampoc.

quarta-feira, 3 de janeiro de 2007

Mites: El sol

Un primer mite per terra, a Sao Paulo plou molt i molt sovint, encara no he vist una pluja torrencial, però la Folha de Sao Paulo anuncia pluja durant tota la setmana. Una pluja que va i ve, com el txirimiri del País Basc, no para de tocar els collons. Et mulles encara que portis paraigua perquè plou de qualsevol manera i normalment fa airet. Llavors es despeja i surt el sol una estoneta, però pel temps que porto, el sol no l'he vist gaire.

o sigui mol moreno per aquí no et poses.

Welcome to Brazil

La primera opinió que vaig tenir de Brasil un cop vaig haver aterrat del maleït avió i després de menjar els shitty menus d'Iberia es que era un país de merda. Aixó si el taxista molt enrollat, a 120 per una autopista plena de sots, a 80 per un tipu ronda de dalt però amb el doble de carrils, doble de curves i el triple de sots, mentre un fiat Uno ens adelantava fent slalom entre els cotxes i es balancejava a les curves perillosament. No em creia que estavem en el barri residencial i tranquil de la classe mitja-alta brasilera. Tranquil si, no hi havia ni déu pel carrer a les deu de la nit, però el contrast es terrible, que ja vaig veure mentre aterràvem. Cases de planta baixa i pum, gratacels al costat, i allà igual, casutxes desgarbades i al costat, hotel que te cagas de guapo i les aceres estàn literalment fetes caldo.

També em va sorprendre les duanes de l'aeroport, vaig posar res a declarar i vaig pasar per un costat como pedro por su casa i ningú va revisar que efectivament no portava res a declarar.

Al cap dels dos dies que porto la opinió ha canviat, almenys el barri de l'oficina de l'icex es molt guapo i molt business i el barri on visc provisionalment té el seu encant, té vidilla i botiguetes i molts baruchos per fer cervejas i shopes.

Continuaremos informando